Ignacio Muro
Economista, escriptor i professor de periodisme de la Universistat Carlos III
El final de la crisi ens ha sorprès (una vegada més) sense que les forces progressistes concloguin propostes elaborades d’una nova societat en la qual el treball recuperi valor i dignitat. Els compromisos de derogació de la reforma laboral als programes polítics són vagues sense precisar què punts és canviaran i quins no; les referències al canvi de model productiu, un objectiu essencial per aconseguir més qualitat i estabilitat en l’ocupació, són imprecises o ingènues; les organitzacions sindicals assumeixen que estan obligades a “reinventar-se”, tant per fer front al deteriorament de la negociació col•lectiva com per la seva associació amb episodis de corrupció o poca transparència, però aquesta necessitat segueix sense concretar-se en programes.
Nova “normalitat”, nous “consensos”. Nous poders
El poder corporatiu i dels elits financers surt enfortit mentre el treball surt afeblit. Se’ns vol fer creure, com si fos un axioma religiós, que anem cap a una major desigualtat social, que hem de resignar-nos al fet que la distància entre capital i treball s’engeganteixi. Recents anàlisis comencen a apuntar que la singularitat del desenvolupament tecnològic actual empeny, com a norma, no cap a un tipus de treball més qualificat i millor retribuït, sinó cap a una dispersió salarial que condemnarà a la majoria de treballadors a regir-se per sous base propers a la subsistència.
Això no impedeix que els centres de poder segueixin reclamant, des de les institucions dels països més avançats, noves onades de desregulació del mercat de treball per afavorir noves versions de treballadors autònoms entorn de la figura del freelance. La “sortida de la crisi” sembla avisar-nos que la precarietat laboral pot formar part d’una tendència estructural i buscada del nou capitalisme.
Tots aquests missatges comencen a dibuixar els trets de la “nova normalitat” que estendrà la seva vigència en els propers 20 o 30 anys, “nous consensos” que intenten assentar i legitimar les noves formes de poder. En part, els canvis en les relacions de poder tenen components objectius i, en part, són subjectius. En la mesura en què muten els poders empresarials, canvien les mateixes empreses, l’organització productiva i les relacions de producció.
El desenvolupament de les forces productives comporta una, cada vegada més, complexa socialització de les relacions del treball, dels intercanvis d’idees, serveis i mercaderies entre ciutadans, empreses i sectors de tot el món. Els temps de treball es dilueixen i ocupen tot el dia, els centres de treball és dispersen i s’allunyen, el treball assalariat perd pes. Mentre el treball s’atomitza i afebleix com a força social, s’accentua la centralització del poder en poques mans, tant en empreses com en sectors, tant a cada país com a tot el món.
Comença a estar clar també el perfil financer dels destinataris afavorits pel nou poder. I fins i tot alguns dels seus trets: per exemple que, en la mesura en què se centralitza i enforteix, el nou poder necessita difuminar-se i ocultar-se, que al mateix temps que se sap omnipresent, necessita fer-se invisible.
La nova naturalesa dels conflictes i els contrapoders socials
Els moviments socials han assumit una dinàmica de denúncia que intenta donar resposta a les manifestacions més evidents d’aquest poder cada vegada que perd la seva invisibilitat. Si els desnonaments concentren la màxima inseguretat ciutadana, és entorn d’ells on es configuren els primers elements de resistència i ofensiva ciutadana contra el omnímode poder de la banca. Si la corrupció se sent sistèmica és entorn de la seva denúncia quan neix l’ocasió per revisar la qualitat democràtica de les institucions i organitzacions. Si la privatització de la sanitat o l’educació evidencien els desitjos de rampinya de les grans corporacions, han d’aprofitar-se per a una revisió de les noves formes de bé comú i una recuperació del prestigi d’allò públic. Cada manifestació d’un abús es converteix en motiu per al naixement d’energies regeneracionistes i de canvi amb propostes concretes.
No és estrany. Deia Foucault que els canvis en les formes de poder acaben impregnant-ho tot, que modifiquen els comportaments íntims de cada subjecte: en la societat construeix íntimament al ciutadà, en les empreses, modela al treballador. Però els seus efectes tenen anada i volta, perquè “el poder és un parell de forces que condiciona a qui ho exerceix i a qui ho suporta, a qui domina i a qui és dominat”. I en la mesura en què les formes de control i apropiació varien, també ho fan la naturalesa dels conflictes i la naturalesa de les resistències.
Dignitat del treball i democratització del sistema productiu
Des del món del treball estem obligats a accelerar els aprenentatges col•lectius entorn d’una ideologia comuna que revaloritzi la seva aportació. Hem d’estar en condicions per aprofitar qualsevol manifestació d’insalubritat del nou capitalisme, per desenvolupar una lògica de la recuperació del treball. Al marge de les batalles laborals diàries, al marge de les dinàmiques regeneradores pròpies del sindicalisme, cada vegada que “un Blesa” o “un Rato” es fa visible, que “un escàndol” ens mostra les patologies de la “normalitat” del sistema productiu, estem obligats a aprofundir en els seus trets per aprendre de possibles errors, acumular noves energies i dissenyar noves alternatives.
Aquesta ideologia comuna ha d’assumir que els canvis objectius descrits provoquen canvis en les percepcions del treballador-ciutadà. I és que, paradoxalment, encara que la sobreexplotació s’instal•la en el món, el sentiment “d’estar explotat” es mitiga. En el seu lloc, a l’interior de cada treballador ressusciten altres sensacions que podem identificar amb els de frustració, exclusió, marginació, menyspreu, indiferència… La dignitat humana recupera protagonisme i comença a estar relacionada amb la capacitat per reconèixer’s com a treballadors i ciutadans de forma indissoluble.
La democratització del sistema productiu està associada a la lluita contra un model d’empresa que, d’una banda, deprecia (i menysprea) el treball com a element central en la creació de valor, el menysté i, per una altra, sobrevalora la funció del primer executiu i el seu equip com a centre del poder absolut, sense cap contrapès.
Avui no és la propietat, gairebé sempre difuminada i desinteressada en la gestió, el que és essencial en el conflicte social sinó l’actuació de les minories que conformen els nuclis durs del poder, dissenyen el projecte empresarial i assumeixen el control sobre les decisions. Qualsevol experiència que faciliti un aprenentatge en noves formes de participació i/o control social sobre la gestió, aporta més valor al desenvolupament del progrés social que els debats abstractes que es queden en l’origen públic o privat de la propietat.
La importància de l’anàlisi d’experiències concretes
Si les forces organitzades del treball fessin un balanç complet d’algunes experiències recents, com les referides a la gestió de les Caixes d’Estalvi, o la referida a la sanitat pública i els límits que han d’establir-se per a qualsevol externalització de serveis o les relacionades amb la gestió de moltes empreses públiques; si de cadascuna d’aquestes experiències, i de moltes altres, es fessin jornades per extreure conclusions i perfilar alternatives, estaríem aprenent a gran velocitat sobre noves formes de participació i control social.
En general, són experiències que posen en evidència comportaments que tenen a veure amb el que la sociologia empresarial denomina “problemes d’agència”, de pautes de delegació i control del poder sobre els agents que assumeixen el govern diari.
Si ens referim a les caixes, la participació de sindicats, partits i altres sectors ciutadans al seu govern corporatiu no només s’ha demostrat inútil com a control social, que era el seu objecte, sinó que ha servit per legitimar la política de rampinya generalitzada que coneixem. Però el problema no està en aquesta participació sinó en com es produeix. Està en els esmentats “problemes d’agència” implícits en tota delegació de poder: que els càrrecs no es renovaven mai, que els representants sindicals portaven desenes d’anys allà, convivint amb els Blesa de torn en una rutina imaginària de poder; en què els que es deien representants dels impositors eren una filfa que no representaven a ningú; que la renovació dels lideratges socials ha estat sotmès a la lògica de les burocràcies; en què una esquerra sense rumb es va inhibir d’educar a la societat en una actitud “in vigilant”.
Una altra experiència recent, igualment rellevant, té a veure amb la gestió d’altres recursos essencials, en aquest cas els de la sanitat. És cert que també des de les comunitats governades per l’esquerra a Andalusia o Catalunya, la governada pel tripartit, s’han produït externalitzacions de serveis més o menys centrals. No obstant això, no és clar que s’hagi aprofitat aquesta experiència per millorar el disseny de la següent, no ho està, per descomptat, si se segueix assimilant externalització a privatització, com si fos el mateix quan el receptor és una gran corporació, una fundació, una cooperativa de metges o de treballadors sanitaris o una empresa pública. És un típic exemple de com es confonen qüestions funcionals (unitats centralitzades o descentralitzades, internes o externes) amb qüestions de gestió i control social (una altra vegada, els problemes d’agència) i amb qüestions referides a la propietat (pública o privada), l’únic criteri que admetem per distingir entre progrés i retorn.
Aquest criteri avui no és vàlid. Una fal·làcia. Si la propietat definida com a pública ho fos realment, si la societat hi hagués trobat mecanismes de participació i control, amb grups socials diversos que els representessin, amb contrapesos interns i externs que garantissin, al temps, renovació i continuïtat, eficàcia i participació, innovació i no solament gestió rutinària, estaríem més a prop de superar certes retòriques buides sobre el progrés social.
La gestió de bona part de les empreses públiques (i les televisions públiques són només un exemple) demostra que la titularitat formal no garanteix la defensa d’un bé comú ni d’un interès general. Per contra, sol ser el regne dels gestors ben actuant com a monarques absoluts o al servei del partit de torn. En essència, un govern sense cap contrapès que garanteixi la continuïtat d’un projecte, tampoc l’accionarial atès que el control recau en un Consell d’Administració compost per funcionaris que compleixen una funció de rutina, disposats a beneir el que proposi el gestor de torn.
Apareixen, una vegada més, els problemes d’agència que ens porta a plantejar-nos com ha de ser el model de gestió dels interessos col·lectius. I com i de què forma la societat (i per descomptat els treballadors) ha d’estar representada, precisant com es trien aquests representants, amb quins criteris de valor i amb quina fi, per quant de temps.
Allò públic hauria de ser la millor representació de la democratització del model productiu, amb un impuls capdavanter a la innovació, generador d’un clima laboral que faciliti compartir objectius per millorar productes i processos i crear riquesa. Un poder generador d’un treballador/ciutadà adult i lliure, lluny del comportament de serf espantat i submís que és l’arquetip que, contra tota retòrica, sembla que se’ns vol imposar des del nou capitalisme.