Europa 2016: un fràgil entre-temps fins 2017

 

mapadeeuropa2

 

Lluís Camprubí

Investigador de l’Agència de Salut Pública de Barcelona i responsable àmbit política europea i internacional d’ICV

 

 

Sabem que l’especificitat i profunditat de la crisi a l’eurozona es deu a un disseny/arquitectura institucional erroni i a unes polítiques austeritàries que han exacerbat la recessió en els països perifèrics especialment. Les falles institucionals són sovint senyalades: un banc central amb capacitats incompletes i mandat esbiaixat; l’absència d’estabilitzadors (i transferències) automàtics que permetin absorbir xocs asimètrics i l’absència de mecanismes (no de mercat) de reciclatge d’excedents que puguin corregir divergències en les balances comercials entre països; i, la falta de govern econòmic (amb política fiscal) comunitari legitimat directament que respongui a l’interès de conjunt. El desajust de “1 mercat i 1 Moneda, però 19 hisendes, 19 deutes públics i 19 fiscalitats”. Aquesta manca d’instruments comunitaris, a més, aboca als estats a competicions a la baixa en fiscalitat i estàndards. En aquesta arquitectura facilitadora, el maridatge entre l’hegemonia neoliberal dominant i els criteris dels estats creditors ha resultat en l’aplicació de polítiques austeritàries i de devaluació interna amb el pretès objectiu de reduir deute, fer convergir economies i impulsar creixement. No cal dir que han estat objectius clamorosament fallits.

L’intergovernamentalisme executiu sumat al dislocament de sobiranies és la base de la present impotència democràtica i de l’estretament de la finestra de polítiques sòcio-econòmiques alternatives, especialment als països perifèrics. Aquest intergovernamentalisme (que també podríem qualificar com a confederalisme tecnocràtic dins el consens  “Gran Coalició”), implica una presa de les grans decisions a escala europea basada en acords entre governs estatals, on sovint es configuren fronts i aliances amb un poder molt desigual, com hem vist en les dinàmiques creditors-deutors i la confrontació de legitimats democràtiques nacionals. El dislocament d’àrees de sobirania comporta incapacitat de governar efectivament els diversos àmbits i poder coordinar-los: El moviment de capitals és lliure globalment; el mercat interior és UE i es regula en instàncies comunitàries; l’espai econòmic-productiu ja presenta interdependències, vincles, subordinacions i especialitzacions a escala europea; la política monetària es defineix intergovernamentalment entre els països de l’EuroZona (amb certa autonomia i discrecionalitat dels òrgans del BCE, certament); les orientacions fiscals es decideixen en espais intergovernamentals, com l’Eurogrup; i la política fiscal i l’hisenda-tresor és a escala estatal (així com les polítiques de benestar, la legitimació democràtica directa i els actors polítics i els contra-poders).

El repte (amb perspectiva històrica) és doncs equalitzar a l’escala europea-comunitària les àrees de sobirania, la capacitat política i l’arquitectura institucional amb una realitat econòmica i productiva que és europea (i en el cas del moviment de capitals, mundial) i que ni és esperable ni desitjable que es replegui als estats-nació. És disposar de mecanismes de govern democràtic i regulació de la mateixa àrea d’allò que almenys es pretén domesticar (en el cas dels mercats financers, disposant d’un tamany crític suficient). Aquesta equalització és la pre-condició per a poder impulsar projectes alternatius i que puguin donar satisfacció al què entenem que són els anhels i necessitats de la majoria.

Hi ha, però, un cert consens implícit que haurem d’esperar a 2017 per a que es comenci a parlar seriosament i a dissenyar una reforma dels Tractats europeus. Una reforma que pugui portar a una nova governança econòmica legitimada democràticament i que pugui evitar en futures ocasions el fet diferencial d’una crisi econòmico-financera a l’eurozona. El fonament bàsic del què es necessita és conegut: per tal de tenir una unió econòmica i monetària completa i funcional es necessita una unió fiscal (i de transferències), amb la corresponent política fiscal compartida. I aquesta política fiscal i econòmica ha de respondre a institucions legitimades democràticament, el què implica una unió política amb un Parlament escollit capaç d’exercir les funcions pròpies d’un poder legislatiu.

A la tardor del 2017 ja hauran passat les eleccions federals alemanyes i les presidencials franceses i quedarà lluny el referèndum “Brexit”. Ha prevalgut el criteri d’aïllar i “despolititzar” els debats de política europea dels debats domèstics. És cert que obrir la discussió en paral.lel podria ser distorsionador tant per a aquests 3 processos electorals claus, com pel propi debat sobre una reforma en profunditat de la governança a la UE/EZ. Passar les eleccions franceses i alemanyes teòricament (ja que els resultats poden no acompanyar) facilitaria poder començar a parlar dels dos grans bloquejants recíprocs que dificulten el procés: la resistència alemanya al “risk–sharing” (és a dir a mancomunar recursos i riscs econòmic-financer) i la resistència tradicional francesa a compartir i traslladar sobirania a l’àmbit comunitari. Però els riscs d’anar esperant són elevats. Les tensions centrífugues a Europa són diverses i no esperen: a) la divergència econòmica entre centre i perifèria; b) la pressió per trencar l’espai Schengen; c) la pulsió dels replegaments nacionals (especialment en els països del nord); i d) la deriva autoritària d’alguns governs europeus de l’est.

Si malgrat això es transita el 2016 sense que les forces del replegament nacional empenyin significativament cap a la deconstrucció europea, els reptes d’iniciar un procés de reforma de la governança europea que pugui permetre orientacions en política econòmica diferents són majúsculs i no es poden menystenir. L’actual hegemonia i la dinàmica de competició/conflicte entre estats pot empènyer cap a una integració post-democràtica en tres sentits: 1) un aprofundiment de l’intergovernamentalisme tecnocràtic (i el perfeccionament de la desresponsabilització dels governs del estats vers els seus electors –sofisticació del “culpa de Brussel.les”- ) ; 2) l’establiment d’una dinàmica de 3 velocitats (nucli decisor EZ / usuaris passius euro / països UE); i 3) reforç únicament de les capacitats d’executor dels mandats de consolidació fiscal. I a això se li suma una dificultat pràctica: la necessitat i alhora dificultat de fer salts qualitatius. L’actual panorama fa difícil pensar en la possibilitat de grans salts endavant qualitatius i sabem que tradicionalment tot el procés d’integració europea s’ha fet a partir de gradualisme, però els canvis requerits difícilment poden seguir el mètode d’implantació gradual tradicional.

Així doncs, les forces socials i polítiques que vulguin ampliar l’àmbit i horitzó d’allò possible hauran d’anar preparant el 2017. Hi ha dues tasques urgents i importants: a) començar a concretar la proposta que es vol de nova governança econòmica de la UE/EZ; i b) dissenyar amb quina política d’aliances (s’haurà de fer amb organitzacions polítiques i socials allunyades, tant ideològicament com geogràfica). En paral.lel, cal que amb la millora de la correlació de forces intergovernamental, amb els governs de progrés del sud d’Europa (club al què desitjablement s’hauria de sumar Espanya), es vagin canviant les orientacions del Consell Europeu i de la resta d’espais intergovernamentals de la UE i la UEM.

Barcelona, 2 de febrer de 2016