Joan Coscubiela Conesa
Fundació Cipriano García
En els propers dies s’iniciarà un intens i llarg procés electoral, amb tres etapes en què, a més de l’elecció dels nostres representants a les institucions, ens juguem la possibilitat de tancar una de les etapes més nefastes de la nostra història democràtica.
El que ha succeït des del 2008 no és només una crisi econòmica, la més greu i profunda de les últimes dècades.
Ha estat i continua sent una de les manifestacions del profund terratrèmol que una globalització econòmica sense regles, ni drets, sense govern polític i amb l’hegemonia ideològica i política dels mercats financers està provocant en les nostres societats.
A la Unió Europea aquest factor global de la crisi ha vingut a confluir amb un projecte no només inacabat, sinó profundament desequilibrat. I ha posat de manifest els riscos, fins i tot per al mateix sistema, de mantenir una unió monetària, amb les limitacions a la sobirania dels estats que això comporta, sense construir al mateix temps una unió política, capaç de substituir una sobirania democràtica per una altra de major entitat.
I si no era suficient amb la confluència de la crisi global i l’europea, a Espanya, la profunditat dels desequilibris econòmics generats durant els anys feliços de la bombolla especulativa i el desgast de les institucions democràtiques, han convertit aquesta crisi en la tempesta perfecta .
A Espanya han confluït tots els ingredients per a una profunda deslegitimació social del sistema polític nascut de la transició.
Com tota estructura humana, l’engranatge de la transició, expressat en el Pacte Constitucional, ja havia donat mostres de cansament de materials i presentava fissures.
En el terreny econòmic-social la debilitat de l’estat social, fruit d’un sistema fiscal cadavèric, ja s’havia manifestat en forma d’insuficiència de recursos. I havia posat de manifest la incapacitat per reduir, via polítiques públiques, la profunda desigualtat creada per uns mercats financers globals amb una gran capacitat de generar desigualtat.
En el terreny de l’organització política de l’Estat, la manca d’un projecte d’Estat plurinacional i la seva substitució per constants moviments tàctics que s’inicien amb la generalització de l’estat autonòmic en 1978 i que aconsegueixen el seu zenit en el conflicte per l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, expressen l’esgotament del model autonòmic. I no només per la incapacitat d’abordar la realitat de Catalunya. També per la impossibilitat de mantenir 17 estructures de poder, que es vol simètriques encara que no ho són, amb l’argument d’una falsa equitat que confon interessadament igualtat amb uniformitat.
En el terreny democràtic, l’esgotament s’expressa en la debilitat de les formes representatives d’organitzar la democràcia. No és un fenomen nou ni només espanyol. Fa 100 anys una gran jurista, Kelssen, ja va advertir que una democràcia estrictament representativa era molt limitada. Però en el cas de l’Estat espanyol, allò que durant la transició van ser mesures que es van presentar com a mecanismes per reforçar una democràcia feble i sobretot per garantir el seu control, s’han acabat comportant com un bumerang que ha rebotat contra la pròpia democràcia. El sistema electoral construït per garantir el bipartidisme ha passat a ser un potent mecanisme per controlar tots els poders de l’Estat. A partir de la perversió democràtica que suposa que la majoria aconseguida a les urnes, amb o sense les crosses de CiU i PNB, ha acabat per fer desaparèixer la divisió de poders que és un factor clau de la democràcia, al costat de la pluralitat dels mitjans de comunicació i la força organitzada de la societat.
Aquests factors existien abans de 2008, però la crisi els ha accelerat i agreujat, sobretot com a conseqüència de la reacció que han tingut els poders econòmics i els seus representants polítics.
En comptes d’albirar l’inici d’una forta crisi social i de deslegitimació democràtica, els poders econòmics han vist una oportunitat per a una gran contrareforma de l’Estat. I a aquesta tasca s’ha dedicat el Partit Popular durant aquesta legislatura, amb més suports de CiU dels que les aparences fan presumir.
En comptes d’intentar salvar l’Estat social i democràtic, Rajoy ha vist una oportunitat per imposar el seu model autoritari i antisocial d’Estat, construït sobre quatre pilars bàsics: forta desregulació laboral i precarització de condicions de treball i salaris; privatització del sector públic, generant noves oportunitats de negoci per a aquells als quals la crisi ha deixat sense les seves tradicionals fonts; recentralització de l’Estat no només contra les CCAA, sinó també contra l’autonomia municipal; limitació de les llibertats, a partir d’un empitjorament de la criminalització de les mobilitzacions i un control acèrrim dels mitjans de comunicació, els públics directament, els privats a través dels seus propietaris i les relacions entre poder econòmic i poder polític.
Reconstruir tot allò que la majoria absoluta del PP ha destruït durant aquests quatre anys no serà fàcil. No ho és, perquè els nivells d’endeutament de l’Estat Espanyol són encara molt importants i, per tant, la seva dependència dels mercats financers elevada, malgrat el miratge provocat per la caiguda dels tipus d’interès.
No serà fàcil, perquè en aquestes anàlisis se sol oblidar sempre la variable més independent, la dels poders econòmics, que en uns mercats globals han adquirit un gran poder polític real.
Tampoc ajuda el fet que en aquest context de deslegitimació de tot el col·lectiu, les organitzacions socials, sindicals i partits polítics han patit una forta deslegitimació democràtica causada per la percepció ciutadana d’inutilitat davant del poder i també pels errors comesos. Sense oblidar que ha existit un interès evident per erosionar la legitimitat de tot allò que pogués jugar un paper de contrapès, contrapoder social.
La descomposició del model de negoci dels mitjans de comunicació i la seva batalla a mort per sobreviure tampoc ha ajudat a fer dels mitjans un factor de reflexió i construcció d’alternatives, però aquest aspecte té una dimensió que sobrepassa i molt l’abast d’aquestes notes .
Són, doncs, moltes les dificultats amb les que topem en aquest procés de reconstrucció. Però per contra semblen grans potencialitats. La societat ha tingut una gran capacitat de resistència social, més enllà de les tendències humanes a l’individualisme i a la resignació.
Aquesta capacitat de resistència s’ha plasmat en formes d’organització social que recullen gran part de les experiències de vells moviments socials com el sindicalisme, però que han assumit noves i renovades formes. És el cas de les Plataformes d’afectats per les hipoteques o les diferents iniciatives d’economia cooperativa.
En definitiva, sembla que hi ha a la nostra societat forces i ingredients suficients per generar esperances de poder revertir aquesta situació.
Com articular-la políticament en alguna cosa més complexa ? La societat demana a la vegada dues coses que a la pràctica són molt difícils de congeniar. Demana projectes a la mida de cada persona i les seves prioritats. Les identitats sobre les quals es construeixen els projectes són cada vegada més identitats que agrupen interessos però que a la vegada neguen identitats més àmplies. Aquest és un dels elements que apareix en les marees reivindicatives quan es tracta de convertir-les en propostes alternatives. I al mateix temps que la societat demana projectes a mida, exigeix processos d’unitat als seus representants.
Només cal veure què passa a Catalunya, on l’existència de cinc eixos que travessen la política – l’eix social, el nacional, l’eix vella/nova política, l’europeu, el democràtic- genera l’existència d’almenys 9 espais polítics diferenciats. I en conseqüència la dificultat per confluir.
És en aquest escenari en el qual estem, en què com més poder i força tenen els mercats, més debilitat expressa la política, com a expressió de l’organització de la societat.
Per això crec que hi ha un factor que és determinant per intentar reconstruir tot allò destruït durant aquests anys. L’aposta per les confluències preelectorals i pels pactes postelectorals.
Sense una aposta nítida per la confluència, les forces que avui han fet gala la societat no podran canalitzar ni social ni políticament.