El temps de treball

 

Mari Cruz Vicente Peralta

Secretària d’Acció Sindical. Confederació Sindical de CCOO

 

 

 

“La dificultat no rau en les idees noves, sinó a escapar de les velles.”

John Maynard Keynes

 

El debat sobre el temps de treball sempre ha estat present a CCOO. Habitualment ha anat lligat a la seva reducció, amb l’horitzó de la jornada setmanal de 35 hores, la qual està orientada al repartiment del treball i a la millora de la qualitat de vida de les persones. Els canvis experimentats en les últimes dècades, però, tant en la societat com a l’empresa, i la implantació de noves tecnologies, la digitalització i la robotització són elements que han d’incorporar-se a aquest debat. Deia Friedman que “les idees que avui semblen políticament impossibles poden convertir-se, algun dia, en políticament inevitables […], i quan aquesta es produeix les mesures que es prenen depenen de les idees que existeixen”.

El canvi social més destacat que s’ha produït en les últimes dècades ha estat la incorporació irreversible de les dones al mercat de treball, amb una legislació i amb uns comportaments socials que amb prou feines han canviat. Aquest fet, per a les dones, ha suposat la realització d’una doble jornada, i amb unes fórmules de conciliació pensades per ser consumides per aquestes. Això, per tant, ha contribuït a la desigualtat estructural per raó de gènere en el mercat de treball, sense haver incorporat reflexions al voltant de la influència de les transformacions econòmiques i demogràfiques que estem vivint sobre l’estructura del cicle de la vida laboral.

Parlar del temps de treball suposa també parlar dels usos socials del temps, especialment del temps de la cura de la vida, però aquest és un debat absent en la nostra societat. Que jo recordi, des de l’anomenada “llei del temps”, sorgida a Itàlia als inicis dels anys noranta, sota l’eslògan “Les dones canvien els temps” i amb la reivindicació del temps de vida com a proposta per repensar el benestar, s’han produït pocs debats en profunditat des d’aquesta òptica. Els que han tingut lloc, sobre l’experiència finlandesa o el de les 35 hores a França, han obeït més al temps de treball remunerat, basat en criteris de racionalitat econòmica, que al concepte del temps de treball des d’una vessant social.

Els canvis que s’han produït en el model d’empresa, i les noves formes d’ocupació i de treball originades a través de la digitalització, ja estan originant modificacions rellevants a través d’una major flexibilització del temps de treball, i encara que no afecta tots els sectors igual, és cada vegada més transversal. No hi ha dubte que les noves tecnologies tindran repercussió en el treball i en l’ocupació, així com també una major complexitat en la gestió del temps. Només falta saber com, quan i quant, però el debat sobre el temps de treball ja és aquí.

La dificultat de saber com es calcula eficaçment el temps de treball i què es considera temps de treball efectiu, o què passa amb el temps de localització en algunes feines, o com conjugar aquestes noves realitats, amb el dret a la conciliació de la vida laboral, la personal i la familiar —dificultat que augmenta quan es trenca el clàssic binomi temps i lloc de treball—, juntament amb la reivindicació de la reducció de la jornada laboral, ha d’estar en el nostre imaginari, però també i, de manera especial, en el polític. Hem de veure com disputarem la major productivitat que hi haurà a les empreses, la repercussió dels canvis que s’estan donant en relació amb el temps de treball i quins controls plantegem en relació amb aquest tema. En el debat sobre el temps de treball tampoc no es pot obviar la transformació de les professions que seguiran donant-se, on la formació serà un repte. El temps per a la formació ha de formar part del temps de treball, perquè és part del cicle de la vida laboral. La negociació col·lectiva ha de tenir un paper decisiu perquè la regulació del temps de treball no es pot convertir en una decisió exclusiva del poder empresarial en l’organització productiva. En aquest context hem d’analitzar si les jornades anuals que s’estableixen de manera generalitzada en els convenis col·lectius són les més útils per donar resposta a les noves realitats laborals i per poder atendre les necessitats socials i els altres temps.

Ens toca pensar, compartir reflexions, desenvolupar idees i oferir alternatives per generar opinió i orientar l’acció sindical, i per donar respostes adequades a cada situació davant les realitats presents i les noves transformacions que s’acosten en el procés de desenvolupament econòmic.

Com diu Teresa Torns, “probablement només caldrà recordar com el temps de treball de l’etapa daurada de l’ocupació industrial va ser només un període de la història. I si som capaços de recordar els nostres avis, fins i tot podrem explicar com aquest temps de treball va servir d’aglutinador d’una de les primeres lluites per aconseguir el benestar per a la majoria de la ciutadania”.

Gener de 2019