Mónica Melle Hernández
Professora d’Economia Financera UCM i membre d’Economistas Frente a la Crisis
La globalització i els imparables avenços tecnològics estan produint unes ràpides transformacions en els processos de producció de béns i serveis, qualitativament diferents i més veloços que els coneguts a les anteriors revolucions industrials.
Amb la globalització, les empreses multinacionals han començat a eclipsar i assumir el poder de les nacions. Les empreses transnacionals han usurpat cada vegada més el paper tradicional de l’Estat i exerceixen, actualment, un control sense precedents sobre la totalitat dels recursos mundials, dels grups de treballadors i els mercats. Les grans empreses globals tenen actius que superen els productes interiors bruts de moltes nacions. En l’actualitat l’economia basada en la informació, la comunicació i en els avenços tecnològics facilita a més aquests processos globalitzadors.
Els mercats globals estan abocats a més a una tendència expansiva, fins al punt d’haver provocat recentment una guerra comercial i tecnològica entre els EUA i la Xina. El paper dels Estats en la nova economia es torna més rellevant, a més davant el canvi de paradigma que està suposant la pandèmia de la covid-19. És el moment de pensar en un Estat com a gran inversor, creador de valor i emprenedor que permet accelerar transformacions del model productiu.
La transformació a la indústria 4.0 està polaritzant el mercat laboral. Alhora que sorgeixen noves oportunitats per generar llocs de treball de qualitat i millorar la productivitat, també apareixen riscos d’augmentar les desigualtats entre els treballadors i d’alterar els drets i relacions laborals. Amb la digitalització apareixen nous models organitzatius empresarials en entorns virtuals, que necessiten d’un canvi complet en la regulació laboral. El futur de la feina dependrà de les polítiques que es desenvolupin, ja que els llocs de treball més rutinaris estan sent reemplaçats per màquines, però enfortint el sistema d’Investigació, Desenvolupament i Innovació i els mecanismes de creació i difusió de tecnologia, així com la formació del capital humà adaptant a l’economia digital, hi ha un alt potencial de generació de llocs de treball altament qualificats d’alt valor afegit.
En primer terme, el paper de l’Estat en aquesta transformació a la indústria 4.0 ha de concretar-se en una major aposta per inversió pública en recerca, desenvolupament i innovació, i en educació per al futur, sent clau la inversió en requalificació del personal i en formació adaptada a l’economia digital. La nova economia ha passat de demanar professionals formats en les STEM (Ciències, Tecnologia, Enginyeria i Matemàtiques) a les STEAM (que afegeix Arts a les STEM), és a dir professionals que aportin les habilitats de la creativitat, el pensament crític, el pensament emocional, el treball col·laboratiu o la capacitat d’inspirar.
Considerant la situació laboral dels joves espanyols -amb una taxa d’atur dels menors de 25 anys del 39,6% en el segon trimestre del 2020- i sent els aturats de llarga durada al nostre país el 40,3% de les dones aturades i el 34,9% en el cas dels homes l’any 2019, l’Estat hauria de tenir un paper més rellevant desenvolupant polítiques actives d’ocupació que abundin bàsicament en aquesta formació adaptada a la indústria 4.0 i les qualificacions que demana la nova economia .
En segon lloc, el paper d’Estat pel desenvolupament d’aquesta nova política industrial no ha de cenyir-se exclusivament a un paper inversor (gastador), sinó que cal un Estat emprenedor. Moltes innovacions han estat possibles perquè l’Estat ha assumit riscos. Empreses de la nova economia, com Apple, Google o Facebook s’han creat gràcies a una gran inversió pública. Convé, i ara després de la pandèmia sanitària en major mesura, comptar amb aquest paper de l’Estat. Però aquesta inversió i ajuda al sector privat ha de fer-se sense exigir res a canvi? És just socialitzar la despesa pública que s’inverteix en les empreses i que tots els futurs beneficis siguin privats?
Ha d’existir un retorn d’aquesta inversió i assumpció de riscos pel sector públic, amb un mecanisme molt més directe que els impostos. Països com Finlàndia, la Xina o el Brasil, inverteixen en empreses de sectors estratègics, mitjançant la compra d’accions i així garanteixen aquest retorn a el sector públic.
Ara, després de la crisi sanitària de la covid-19, diversos països s’han afanyat a invertir en l’accionariat de les seves empreses estratègiques, amb el doble objectiu d’evitar la fallida d’aquestes empreses i alhora orientar aquestes ajudes públiques a accelerar el canvi a un nou model industrial. En el sector de l’automoció, Alemanya a Volkswagen i França en el Grup PSA i en Renault, busquen la transició cap als vehicles elèctrics.
No obstant això, l’experiència demostra que aquest tipus de participació pública en el capital d’empreses privades no està exempta d’alguns riscos. En primer terme, s’han d’extremar els controls per a la bona governança de les empreses, primant sempre criteris de professionalitat a l’hora de prendre decisions que evitin l’assumpció de riscos injustificats i garanteixin la millor “performance” de les empreses. I en segon lloc, cal controlar el risc que aquest tipus d’ajuts públics a determinades empreses no distorsionin la competència del mercat interior a la UE.
Participant en el capital de les empreses estratègiques, a més d’aportar finançament públic, l’Estat pot jugar un paper més rellevant en la innovació i actuar com a emprenedor que també arrisca. Impulsant més el trànsit a un model sostenible i sostingut econòmic, social i mediambientalment, recolzant sectors estratègics com les energies renovables i valorització de residus, la mobilitat ecològica, la indústria de la salut, les tecnologies de la informació, comunicacions i intel·ligència artificial, les indústries agroalimentàries, les indústries culturals i creatives, etc.
Amb el Fons Europeu de Recuperació assignat a Espanya per valor de 140.000 milions ha una gran oportunitat de dur a terme aquestes transformacions i aprofitar aquesta crisi sanitària, econòmica i social com una oportunitat.
Octubre 2020