El mercat dissimula, la precarietat no pot

 

Alfons López

Dibuixant, autor de còmic

 

 

Hi ha qui sosté que, al mercat espanyol, avui es publiquen més títols de còmics que mai. Però sembla ser que només el 1961 les editorials espanyoles de l’època, encapçalades per les quatre grans: Bruguera, Toray, Maga i Valenciana, van editar gairebé un total de 4.700 nous títols, majoritàriament obra d’autors espanyols. Uns mil més de tot el que van publicar el 2017 els editors actuals. Eren uns còmics més primets, això sí.

Abans de continuar voldria donar les gràcies, entre d’altres, a Toni Guiral i l’Associació Cultural Tebeosfera les dades  dels quals han confirmat en bona mesura les meves sospites i intuïcions conforme els arbres d’una certa abundància de títols no permeten veure el bosc del mercat. El dissimulen.

CONSIDERACIONS GENERALS SOBRE EL PAPER

Hi ha dades que asseguren que en deu anys i per diversos motius: Crisi, canvi d’hàbits … s’han rebaixat a la meitat les tirades dels llibres, però que avui assistim a una certa recuperació de manera que la despesa familiar en literatura a Espanya es trobaria en línia de la mitjana europea, com Itàlia, més o menys, i per sota de França i Alemanya, és clar. El que contrasta amb les estadístiques que insisteixen, una i altra vegada, que el 40% dels espanyols no llegeixen mai o gairebé mai un llibre. De fet els que ho fan amb una certa freqüència no arriben al 50%. Pel que podem deduir que mentre uns no enxampen una lletra, (el whatsapp no ​​compta) altres s’ho llegeixen tot. I bé, algun còmic hi ha de caure, dic jo… Al cap i a la fi no hi ha tanta diferència, l’origen de les lletres són paraules dibuixades.

LA LITERATURA DIBUIXADA COMPARADA AMB L’ALTRA

En general les comparacions són odioses, especialment si són entre cunyats o veïns. Seguim a l’any 2017. A França la facturació de la Bande Dessinée va arribar al 6% del total dels llibres tenint en compte que hi ha períodes en que s’acosta al 10% i això sense comptar que l’any que surt l’últim àlbum d’Astèrix generalment resulta ser el llibre més venut amb edicions que superen el milió i mig d’exemplars. Es calcula que els francesos sense distinció d’edat, ètnia o sexe consumeixen una mitjana d’entre un i quatre còmics per persona i any. I sí, també van notar la crisi. Però menys.

Mentrestant, a Espanya i en el mateix període, la facturació de còmics, tingués el format que tingués, se situava una mica més enllà del 2% del total de llibres editats. Definitivament en aquest país fa temps que la historieta va deixar de ser un mitjà de masses.

Algunes dades més sense abusar: Aquí, els llibres, que ja van minvar cap a tirades inferiors als 3.000 exemplars de mitjana, resisteixen com poden especialment gràcies a les lectores femenines. Mentre que diaris, revistes d’humor i còmics, llegits majoritàriament per homes, estan en retirada sense pressa però sense pausa. Ah, i les esperances posades en les vinyetes digitals sembla que de moment es queden en un índex del 2% de lectura. Veurem…

RECAPITULEM

Estem en un país al qual li costa més llegir que tenir al dia la seva memòria històrica, la qual cosa és possible que estigui íntimament relacionat. A això cal afegir l’actual allau de l’oferta audiovisual digital que cobreix amplis espais d’oci i informació, per pocs diners i de vegades de forma gratuïta. (Bé, tot té un preu, però això seria un altre article…) Sense oblidar la crisi econòmica, recorden? Una d’aquestes tan simpàtiques que té periòdicament el sistema capitalista i que va buidar les butxaques dels esforçats consumidors. Tot això dóna com a resultat que aquí tenim a una bona part de la cultura que s’expressa a través del paper si no moribunda, sí a l’UVI.

LA HISTORIETA DE CREACIÓ ESPANYOLA

Segons es presenti la temporada, i ja portem unes quantes, l’obra nova d’autores i autors espanyols oscil·la entre el 10% i el 12% del total de l’edició nacional enfront d’un 70% o un 75% d’obra estrangera traduïda que es manté estable, quan no en augment. La resta correspon majorment a reedicions d’aquí o d’allà. Com hauran endevinat, la majoria de l’obra traduïda correspon en primer lloc a Amèrica del Nord amb els seus superherois, seguida del manga japonès, en tercer lloc a les produccions de la resta d’Europa més un petit apartat de diversos però amb poca rellevància.

Com repassarem més endavant, el mercat de la historieta és desigual i fràgil i, com els seus germans grans, els grans mercats que dominen el món, curt de vista i conservador. Hi ha excepcions, és clar, perquè si analitzem encara que sigui per sobre la política editorial de les editorials espanyoles veurem que són algunes de les mitjanes i les petites les que més aposten pels autors de casa i de vegades amb molt bons resultats.

No obstant això i en línies generals, el panorama és preocupant per a la nostra cultura. Després de l’enèsima caiguda i recuperació, els tiratges dels còmics van baixar semblants als dels llibres i si bé en 2015 estaven en una mitjana que no arribava als 3000 exemplars, avui cada vegada són més comuns edicions de 1000 exemplars i baixant… gràcies a la impressió digital que permet autoedicions de 200 amb l’esperança o no, d’anar pujant si la cosa funciona… Com? Si l’allau de títols nous farà efímera la seva existència a les llibreries.

AUTORS I PRECARIETAT

Al meu entendre hi va haver dos èpoques d’or en la historieta espanyola. La primera, la que podríem definir com clàssica i que a nivell creatiu es va desenvolupar des de finals de la Guerra Civil fins a mitjans dels anys seixanta, (a nivell comercial va aguantar una mica més) període en què a penes es va traduir obra exterior. (Bé sí, sempre hi havia els clàssics nord-americans…) És en aquest moment quan es van crear els personatges més emblemàtics dels nostres còmics de la mà d’autors inoblidables com: Buigas i Benejam, Escobar, Mora i Ambrós, Gago… Treballaven totes les hores del rellotge i els seus drets com a autors quedaven manifestament a la intempèrie, és a dir, que se’ls explotava tot el que bonament es podia segons la legalitat vigent, a part d’això, es guanyaven raonablement la vida i els tiratges de les publicacions tenien alguna cosa a veure: El TBO va arribar a vendre 350.000 exemplars (1957), Pulgarcito, 240.000 (1971), El Capitán Trueno, 300.000 (finals dels 50), El Guerrero del Antifaz, 200.000 (anys 50)… Gràcies a un públic majoritari que no coneixia la seva cara però que els esperava cada quinze dies o cada setmana. Fins que un dia de 1964 i sent jo un adolescent, el senyor Julián, el meu kiosquer de capçalera em va dir: “És que amb això de la televisió ja no es venen tants còmics com abans”. I tenia raó. Havia començat la lenta caiguda del còmic clàssic espanyol.

És cert que el gegant de la historieta, l’editorial Bruguera, mantindria tiratges molt alts durant bastants anys però, llevat d’excepcions, el seu impuls creador va ser diluint-se en la repetició de si mateix en una decadència de manual.

icult comic Paul Preston comic La guerra civil de Jose Pablo Garcia

Caldria esperar un altre moment de la història d’Espanya perquè arribés la segona època d’or de la historieta autòctona.

És cert que entre mig van aparèixer assaigs del que hauria de venir. Em refereixo molt especialment dues publicacions: Trinca i Gaseta Junior, en elles es van donar a conèixer una sèrie de joves autors que després marcarien el camí de la nova historieta.

El 1975 va morir el dictador i amb la seva desaparició física va arribar la Transició política i es van alliberar algunes energies creatives que fins a aquest moment es contenien. “Hi ha una joventut que espera”, havia dit en un dels seus llibres Paco Candel, i tenia raó. Per descomptat i com després s’ha vist, no tots els joves esperaven alguna cosa nova, però alguns sí. I entre ells hi havia nous autors que van trobar a nous editors que pretenien fer còmics diferents. Els canvis de cicle es caracteritzen per l’aparició de nous valors i noves formes que els representin. La nova historieta espanyola, influenciada pels grans corrents que venien de França, Itàlia i Estats Units, es declarava destinatària a un públic adult en contraposició al model tradicional de producte infantil o, si no, “per a tota la família” i ja no parlem del dedicat al públic juvenil femení, que això seria ja un altre discurs i una altra anàlisi no menys necessària. Per això, per diferenciar-se dels models anteriors, els nous còmics van passar a cridar-se “còmics” mentre que a la resta del món es seguien cridant com sempre: Fumettis a Itàlia, Bandes dessinées a França, etc… Es va imposar el format revista i les posteriors recopilacions en Àlbum. I encara que un servidor manté que la majoria de la nova producció local i forana tenia poc d’adulta i sí molt d’adolescent, autors com Núria Pompeia, Carlos Giménez, Luis García, Ventura i Nieto o Ivà, entre alguns altres, van produir aquí les primeres obres adultes i mestres del mitjà. La revista El Papus va arribar a vendre setmanalment 225.000 exemplars (anys 70), El Jueves, 201.000 a la setmana (1991), Els àlbums d’Ivà aconseguien els 30.000 i 40.000, (altres ens havíem de conformar amb una mica més de 20.000…) El Vibora venia al mes 50.000. Cimoc 35.000, “1984” 40.000… Els autors ara sí veien reconeguts els seus drets, a més alguns podien veure augmentats els seus ingressos gràcies a les agències internacionals que negociaven noves vendes a l’estranger. No era perfecte però va ser una època acceptable.

No obstant això, l’avarícia acostuma a trencar el sac i l’excés de publicacions, de títols (¿els sona?) va anar en detriment de la qualitat de les revistes que publicaven el primer que se’ls ocorria als cervells editorials per tal d’omplir pàgines… que després es reeditaven a àlbum… ¿per què comprar la revista si només m’interessa el 30% del que porta i que a sobre després sortirà a l’àlbum ?. Total, a principis dels 90 va arribar la fi de la segona edat d’or del còmic espanyol, l’època de la Transició o com es vulgui dir.

A això caldria afegir que, a causa de la mala gestió, l’editorial Bruguera va tancar definitivament les seves portes el 1986. Amb ella el país va perdre la gran indústria del còmic i com succeeix en la naturalesa, el seu nínxol d’editorial popular va ser ocupat per altres ofertes : Els superherois americans i el manga japonès. I així fins al dia d’avui amb conseqüències, segurament irreversibles, per la cultura i els futurs autors espanyols.

Contradictori panorama el d’avui. Perquè el 10% de quota de mercat per als autors espanyols també dissimula la realitat, el poc que queda del pastís no es reparteix equitativament, fixem-nos bé. El major profit se la porta l’autor estrella espanyol. Sigui qui sigui el seu editor, l’incombustible Francisco Ibáñez supera reiteradament els 20.000 exemplars de vendes amb els seus àlbums, i té dos títols relativament recents: “El tresorer”, amb Mortadelo i Filemon i l’integral “Rue del Percebe” que han arribat als 150.000 i 30.000 exemplars venuts respectivament. El segueix la revista El Jueves, que resisteix, amb vendes setmanals (dades de 2016) de 26.000 exemplars. A continuació la publicació infantil en llengua catalana Cavall Fort, que s’envia per subscripció, amb edicions quinzenals que estan entre els 11.000 i els 12.000 exemplars. I l’editorial Astiberri, especialment amb el seu autor insígnia Paco Roca, autor amb vendes més que decents, especialment el seu gran èxit “Arrugues” que amb successives edicions podria sumar prop dels 70.000 exemplars. Van dels primers però no són els únics. Actualment la moda o el màrqueting ha decidit que el còmic no infantil es defineixi a partir d’un format propi: la novel·la gràfica. L’oportunisme d’alguns fa que no sigui adult tot el que llueix i en àlbum també hi ha còmic amb majoria d’edat però de vegades l’invent funciona: Biografies, reportatges, comèdia, anàlisis polítiques, assaigs… Per exemple, l’adaptació al còmic de “La guerra civil espanyola” de Paul Preston, a càrrec de José Pablo García, ha venut uns 30.000 exemplars. I el més important, per a mi: La incorporació de les dones com a autores d’historieta (també d’humor gràfic) i com lectores, a un mitjà que tradicionalment era un món d’homes. Algunes companyes aconsegueixen vendes que superen els 5.000 exemplars i pujant.

Fins aquí el sector dels que poden viure de publicar només a Espanya i que gairebé es poden comptar amb els dits d’una mà. D’altres, una altra minoria, com Manel Fontdevila, Bernardo Bergara, Miguel Gallardo… I no molts més, som més o menys polivalents i això ajuda, perquè alternem la historieta amb la vinyeta o la il·lustració de premsa. Un altre sector en crisi del que periòdicament som expulsats per estalviar-se la xocolata del lloro.

Pràcticament la meitat de tots els dibuixants espanyols en actiu, sembla ser que al voltant d’uns 360, viuen de l’exili cultural, és a dir, de treballar per a l’univers del superheroi nord-americà i en menor mesura del mercat francobelga. Fa anys que possiblement no coneixeríem les obres de Rubén Pellejero (abans de Corto Maltès…) o d’Alfons Font si prèviament no s’haguessin publicat a França i la resta?

La resta, una majoria, són un miracle de la vocació i el regne de la precarietat. Com és fàcil d’imaginar, amb tirades de 1000 exemplars, les bestretes són de riure per als llargs mesos de treball que vénen després. De manera que a l’autor només li queda aventurar-se en els terrenys de la fe i pregar davant algun tipus de déu perquè la seva obra es vengui en algun altre país mentre treballa de qualsevol altra cosa.

Si per a la major part del mercat les vendes baixen i en conseqüència els tiratges cada vegada són més curts i per compensar-ho cada vegada es publiquen més títols, vol dir que passa una cosa semblant al que passa amb el públic que compra llibres de literatura però encara més exagerat: que uns pocs, gairebé selectes aficionats, ho compren gairebé tot… Mentre la butxaca aguanti, I a on ens porta això? Com quedaran els autors espanyols?

No sé, potser caldria reflexionar una mica sobre el tema. Crec fermament en el plaer que suposa conèixer com s’expressen diferents cultures, ja sigui a través de la música, la literatura i per descomptat del còmic. Però per a això és imprescindible que hi hagi la igualtat d’oportunitats.

Barcelona, 20 de maig de 2019