Pepe Gálvez
Guionista, crític, sindicalista
I no obstant això existeix
El Treball i les persones que viuen d’ell i que amb ell creen la riquesa, han tingut escàs protagonisme dins del còmic. Ha predominat més l’absència que la presència en línia amb el que passa en el conjunt de la cultura. No obstant això, des de molt d’hora hi ha hagut excepcions en aquesta regla de “no existència”. Així, en la sèrie onírica Pesadillas de cenas indigestas (1904-1911) una de les primeres obres de Winsor McCay, autor que és una referència clàssica del còmic americà.
Una cultura pròpia
Però la cultura obrera, que és part fonamental del component igualitari de l’especificitat social europea, s’ha desenvolupat essencialment al marge dels canals industrials de la cultura de masses. El pamflet, el míting, la revista reivindicativa, l’assemblea, les pintades, les manifestacions, els piquets a les vagues han estat durant molt de temps els mitjans de comunicació propis i especialitzats en la difusió de la reivindicació i en la crida a la lluita i la solidaritat. En tots ells el text escrit o oral descrivia, i encara descriu, breument part de la realitat social amb una crida a la intervenció per modificar-la. D’aquesta manera conformava l’inici d’un relat que es convidava a desenvolupar els receptors del missatge. Ha muerto un hombre (Ponent Mon, 2007) de Kris (guió) i Etienne Davodeau (realització gràfica) recupera la intensitat i l’emoció d’aquesta cultura de l’agitació i la seva immediata transformació en acció. I ho fa per mitjà de la descripció de la intervenció propagandística del cineasta francès René Vautier en el moviment de vagues obreres que es va produir a la ciutat, llavors en reconstrucció, de Brest a la primavera de 1950. La primera part de la narració ens presenta al protagonista, descriu una manifestació, la seva repressió per la policia que provoca la mort de l’obrer Edouard Mazé i la posterior resposta solidària que contempla i filma per Vautier. A la segona el protagonisme passa a la difusió, en múltiples i improvisats escenaris d’aquesta filmació que s’acompanya amb el recitat del poema de Paul Éluard que dóna nom al llibre. En aquesta part la resposta al missatge passa a ocupar un lloc protagonista amb la presència dels espectadors -els treballadors en vaga- i les seves reaccions i sobretot amb la recreació improvisada d’aquest poema per part d’un sindicalista. Però el cicle emissor-receptor encara fa un altre moviment significatiu quan Éluard escolta el registre magnetofònic d’aquella recreació de la seva pròpia obra. Ha muerto un obrero és èpica pencaire, està construïda no només sobre l’ignorat o oblidat sinó també sobre l’acció col·lectiva, sobre la confluència de petites gestes que desafien no només el fals ordre repressor sinó també la seva subordinació social. Etienne Davodeau, per la seva banda, també és autor de Las malas gentes en la qual descriu l’experiència dels seus pares en la transició del sindicalisme cristià al sindicalisme de classe, i de Los ignorantes (La Cúpula 2017) que és un cant al Treball entès com a curiositat, ganes de saber i ambició de conèixer no per acumular erudició sinó per gaudir més i millor amb les nostres cèl·lules grises i amb els nostres sentits. Un concepte del Treball que cada vegada tindrà més importància en l’època de la revolució digital. És també un relat d’iniciació mútua entre un historietista i un viticultor, d’acostament i coneixement entre els seus dos mons. Què tenen en comú el món del cultiu de la vinya i elaboració del vi amb el de la creació historietística? Doncs que són dos processos creatius que comparteixen el compromís de l’autor amb la seva obra i el fet que en tots dos casos el que es conrea, el que es realitza, aconsegueix el seu veritable valor en ser llegit o ser begut. Dos processos en els quals la part industrial intervé després de la creativa, després de les quals les mans de les persones hagin treballat idees i formes en un cas o terra i ceps en l’altre.
Proletaris del tot el món
Entre nosaltres cal assenyalar Entretelas (La Cúpula 2012) obra de Rubén del Rincón en la qual descriu la lluita del seu pare i altres companys constituïts en cooperativa per salvar la fàbrica del tèxtil abandonada per l’empresari. La historia improcedente (Gargantua 2012) de Diego de Isusi i Javier de Isusi tracta per la seva part d’un acomiadament improcedent i es basa en l’experiència personal d’en Diego. Però l’autor que ha incorporat al “currantado” amb més freqüència en les seves historietes ha estat Carlos Gímenez, del que ja hem citat en un altre article la historieta El elemento de presión precisa i divertida concreció del conflicte laboral i de la combinació entre proposta i mobilització a la estratègia sindical. Giménez després de recrear a Paracuellos les dures vivències dels nens “acollits” a les Llars de l’Auxili Social de la postguerra, va descriure en Barrio (Tot Barri, DeBolsillo, 2011) la quotidianitat d’un barri obrer en els anys cinquanta del segle passat. De les diferents historietes que componen la sèrie cal destacar Bernardo y La chabola, en la primera es descriu la repressió sobre les organitzacions polítiques obreres mentre que la segona és un bell relat de solidaritat pencaire, en aquest cas entre els emigrants que han arribat del camp a la ciutat, una altra mostra de l’èpica col·lectiva. I sobre l’emigració, però aquesta vegada la que van realitzar molts treballadors espanyols a Alemanya, tracta Nieve en los bolsillos: Alemania 1963, guió i dibuix Kim (Norma Editorial), narració autobiogràfica que descriu un viatge que finalitzarà a la ciutat alemanya de Remscheid i que d’una banda, es converteix en un mirall en el qual es reflecteix des de lluny l’Espanya sotmesa a la dictadura franquista. Mentre que d’altra banda, ens mostra com els motius que van provocar llavors la nostra emigració, a Alemanya i Suïssa principalment, són similars als que generen l’actual immigració que rebem: les diferències econòmiques i de benestar entre la societat d’origen i la de destí, així com l’absència o debilitat de llibertats i drets. Així mateix, la lectura de les vivències d’aquelles persones ens acosten a les que arriben a les nostres societats des del Sud, a l’estranyament social i el difícil que és viure en condicions irregulars. La curta seqüència en la qual Kim descriu l’arribada d’un contingent d’emigrants espanyols en autobusos, confosos, marcats per l’estigma de la seva pobresa i amb la por i la tristesa en les seves cares, ens ofereix una lúcida perspectiva sobre el component traumàtic de la emigració forçada.
Contra la precarietat
La jove polonesa Donaria Bogdanska, l’autora i protagonista d’Esclavos del trabajo (Astiberri, 2018) també ha emigrat, en aquest cas a Suècia i ara ella es troba en un període de definició de la seva vida, de superar inseguretats, de gaudir l’espai obert de l’amistat, de navegar el mar esvalotat de les relacions sentimentals. Tot això molt comú en els actuals relats autobiogràfics protagonitzats per joves, però a més mostra sensibilitat davant la injustícia laboral, no l’accepta com a natural o inevitable i decideix enfrontar-s’hi de manera organitzada.
Sense estudis, ni coneixements de la llengua sueca, ni contractes previs que l’ajudin a salvar els enrevessats tràmits burocràtics, es veu obligada a acceptar treballs precaris de curta durada per subsistir abans de recalar com a cambrera, sense contracte, en un restaurant indi. En aquest últim viu en pròpia pell d’immigrant l’explotació laboral i la discriminació salarial a la qual s’enfrontarà victoriosament amb suport sindical. Paradoxalment, la ciutat de Malmö i els ambients laborals en els quals es mou Daria tenen un cert toc progressista de societat oberta que, però, incorpora una forta desigualtat laboral, contradicció exemplificada en l’empresari animalista que no paga a les seves treballadores. És a dir, ens descriu una realitat que també es dóna abundantment entre nosaltres.
Barcelona, 20 de maig de 2019