Democratitzar l’economia vol dir apostar per la participació dels treballadors en l’empresa

 

Bruno Estrada

Economista, adjunt al SG de CCOO, membre del Cte. de direcció de la Fundación 1º de Mayo

 

 

La democràcia ha estat el millor instrument que ha trobat l’ésser humà al llarg de la seva història per incrementar la cooperació social, que és el vector evolutiu col·lectiu que determina l’èxit o fracàs de les societats humanes, és a dir, la seva modernització. Entesa aquesta com la capacitat d’una societat d’actuar col·lectivament mobilitzant persones i recursos materials i financers per aconseguir un objectiu i, un cop aconseguit, poder tornar a desplegar-los de manera contínua a mesura que sorgeixen noves necessitats o pressions, com la defineix John Darvin a “El somni de l’imperi”.

La religió i el capital -entès aquí com diners en totes les seves modalitats- van jugar un paper similar a la democràcia en el passat, en societats més primitives i més pobres. Resulta obvi que la religió té moltes contraindicacions en termes de restricció de les llibertats, d’alentiment del progrés del coneixement i de foment d’una sociabilitat estreta, és a dir, que només és capaç de generar comunitat amb qui comparteixen el mateix credo.

Per això en la Història de la Humanitat la religió, a poc a poc, va anar deixant pas al capital com el principal impulsor de la creixent sociabilitat de l’espècie humana. Un procés que es va accelerar a partir del segle XIX, amb la irrupció del capitalisme. Gran part de l’èxit evolutiu del capitalisme ha vingut determinat pel contrari que indiquen alguns dels seus ideòlegs: el capitalisme ha generalitzat la utilització d’un instrument, els diners en les seves múltiples cares i formes, per incentivar la cooperació entre les persones.

Globalment, la creació d’ingents quantitats de capital, per descomptat amb certs límits i regulacions, ha estat molt funcional per a la Humanitat. El mateix J. M. Keynes va reflexionar sobre el fet que una vegada que l’ésser humà hagués estat capaç de superar la insuficiència de capital l’economia deixaria de ser la ciència que estudia l’escassetat.

Així mateix, la creixent creació de capital ha permès un fort increment de l’assalarització de la població, la qual cosa ha estat un poderós catalitzador de la modernització social. Els diners com un magnífic incentiu per mobilitzar la voluntat de milions d’éssers humans està darrere de la fascinació que el mateix capitalisme va generar en Marx. Cal no oblidar que Hannah Arendt considerava el Manifest Comunista com “el major elogi del capitalisme mai vist”.

Fins a la data s’ha vingut ignorant en la major part de les anàlisis econòmiques, polítiques i socials els efectes que, en els països desenvolupats, ha tingut l’èxit del capitalisme en generar abundància -encara que desigualment repartida-, en proveir-nos de béns que procuren confort material: s’està produint un profund canvi en l’escala de valors morals de l’ésser humà.

L’increment del número de societats de l’Abundància al planeta -que són les societats capitalistes on la democràcia s’ha desenvolupat en major mesura- té com a conseqüència que els vectors de l’evolució de l’ésser humà han començat a diferenciar-se radicalment respecte als de la resta d’éssers vius.

Segons es sadolla la fam de benestar material, que està vinculat a valors morals de supervivència, la felicitat de l’ésser humà passa, cada vegada en major mesura, a dependre de la llibertat de les persones per a decidir sobre el seu propi futur, del grau d’autorealització i autodeterminació personal aconseguit. Aquest segon component de la felicitat, vinculat a la llibertat i al desenvolupament d’activitats mentals superiors, abans estava vetat a la immensa majoria de la població.

La major part de les accions dels animals, ens diuen els etòlegs, obeeixen a una raó, a una causa: la supervivència. Els animals viuen tan sols per alimentar-se, per defensar-se, fugir de depredadors i reproduir-se, és a dir, merament sobreviuen. Només a les cries de grans mamífers s’observen accions i jocs que no tenen aquesta finalitat de supervivència, i que podrien assimilar-se a l’emotivitat humana.

De forma anàloga a les Societats de la Necessitat, que eren les predominants en el passat, la major part dels comportaments humans són simples conductes preprogramades en el nostre cervell primat, prèvies al desenvolupament del neocòrtex, a l’aparició de la consciència pròpiament humana com a tal . En les Societats de la Necessitat la major part de les nostres decisions morals no són més que el reflex de simples actuacions destinades a garantir la nostra supervivència.

No obstant això, en les societats de l’Abundància una vegada que se superen certs llindars d’escassetat de béns els criteris morals s’alteren: 1) els interessos materials perden pes entre els valors morals prioritaris de l’ésser humà, es deixa de viure per treballar, i 2) el concepte d’una justícia social universal va adquirint una influència cada vegada més gran entre els valors morals imperants.

Per aprofundir en el grau de democràcia política que s’ha aconseguit en aquestes societats de l’Abundància, i estendre-la al conjunt del planeta, cal avançar en la democratització de l’economia i, principalment, en una distribució més equitativa del capital a l’empresa. Tal com va expressar Rudolf Meidner, un dels principals ideòlegs dels Fons d’Inversió Col·lectiva dels Treballadors de Suècia: “El poder sobre les persones i sobre la producció pertany als propietaris de capital. Amb aquests Fons els sindicats poden combatre aquesta injustícia. Si no privem als capitalistes de la seva propietat absoluta sobre el capital, mai podrem canviar els fonaments de la societat i avançar cap a una veritable democràcia econòmica. ”

La llei de Cogestió alemanya de 1976, el Fons de Solidaritat de Quebec (Canadà) creat el 1983, els Fons d’Inversió Col·lectiva dels Treballadors instaurats a Suècia el 1984, el Fons del Petroli de Noruega dels anys noranta, la nova normativa francesa (2013) sobre participació dels treballadors, l’actual debat belga sobre les “empreses de la codecisió” han tingut, i tenen, com a objectiu incrementar la participació dels treballadors en la gestió democràtica de les empreses i, en alguns casos, aconseguir una distribució més igualitària del capital.

Al segle XXI la creació de societats més lliures i menys desiguals exigeix ​​una profunda democratització de l’economia. És a dir, aconseguir que les decisions sobre el destí de la inversió pública, i de gran part de la privada, es prenguin tenint en compte els interessos de la majoria de la població, i això passa, ineludiblement, per impulsar la participació dels treballadors a les empreses, perquè la democràcia també entri en elles.

La democratització de l’empresa és l’instrument de transformació col·lectiva mitjançant el qual les treballadores i els treballadors poden reconquistar l’hegemonia cultural perduda des dels anys vuitanta del segle XX, quan els latifundistes de capital van apostar per privatitzar la política.

Dilluns, 16 de juliol de 2018