Democràcia, classe i ciutadania

 

Pepe Gálvez

Portaveu de la FSC-CCOO Catalunya

 

 

 

Els conceptes de classe, lluita de classes i ciutadania han estat i són elements decisius d’una confrontació econòmica, ideològica i política en la qual es dirimeix l’aprofundiment o l’estricció de la democràcia.

Classe i ciutadania enfront de la dictadura

La negació de l’existència de les classes i sobretot del conflicte entre les classes té una llarga tradició a l’ideari i a l’imaginari de la dreta política, econòmica i social. La forma de plasmar aquesta negació ha variat en el temps des de l’intent d’anihilament, fins i tot físic, de l’expressió política de les classes subalternes, és a dir, de les seves organitzacions sindicals i polítiques; fins a les polítiques adreçades a la neutralització, aïllament o desvirtuació d’aquestes. En la nostra història més recent tenim un exemple clar del que primer en la teoria i pràctica política de la Dictadura franquista, les classes es van prohibir per decret i es va crear l’engendro del sindicalisme vertical que pretenia representar i harmonitzar els interessos d’empresaris i treballadors en la mateixa organització. Com la realitat del conflicte d’interessos se seguia manifestant, només es podia mantenir la ficció de superació de classes mitjançant la repressió que, casualment, no es realitzava sobre els empresaris sinó sobre els diferents intents d’organització autònoma dels treballadors.

Tot això en un règim polític dictatorial que excloïa, o limitava dràsticament, el concepte de ciutadania com a font individual de drets. És per això que la relació intrínseca entre la lluita per les reivindicacions laborals i per les llibertats polítiques forma part de l’ADN de Comissions Obreres, l’expressió organitzativa hegemònica del moviment obrer en l’oposició a la dictadura. La seva mateixa existència i desenvolupament no només invalidava el discurs de la no existència de la lluita de classes, sinó que evidenciava la pèrdua d’utilitat de la forma dictatorial per als interessos de les classes dominants, ja que no només no impedia la manifestació de la lluita de classes sinó que en certa manera la impulsava políticament. És des d’aquesta perspectiva que cobra tot el sentit l’afirmació d’Ignacio F. Toxo que “el dictador va morir al llit, però la dictadura va morir a les fàbriques, les mines… En aquest període històric la classe obrera espanyola va ser la més ferma i eficaç defensora dels drets de ciutadania. Fins i tot posteriorment el sindicalisme espanyol ha estat protagonista de la conquesta de drets socials de caràcter universal que s’han incorporat a la motxilla de la ciutadania com: el sistema sanitari, el de previsió social i el d’atenció a les persones dependents.

Tot i que aquests avenços es donen dins d’un procés ambigu que es desenvolupa al mateix temps que a nivell mundial avança triomfant la contra neoliberal. Tot i així la realitat és que la classe obrera espanyola actua com a tal, és a dir defensant uns interessos comuns, diferenciats i contraposats als dels sectors oligàrquics del capitalisme, i que en aquesta defensa assumeix també la de drets de la majoria de la societat, i amb això participa en la configuració d’una ciutadania de més qualitat democràtica. Una altra cosa són els encerts i errors en la interpretació de la correlació de forces, en l’anàlisi de l’evolució del capitalisme i en la configuració d’un projecte propi de societat.

Insuficiència democràtica en el regne de l’economia

A Espanya els pactes de la Moncloa que es realitzen al final del franquisme i enmig d’una crisi econòmica general del capitalisme “contemplaven un intercanvi polític essencial: consolidació democràtica a canvi de restriccions salarials. Com es diria, a propòsit dels Pactes de la Moncloa, en l’Informe General presentat al I Congrés Confederal de CCOO, es tractava de «sanejar l’economia per consolidar la democràcia” (1) però “la prolongació d’una mena de” transició sociolaboral “hauria d’anar fins a 1985 o 1986, perquè fins a la primera data no es va aprovar la LOLS, una norma essencial en la definició del sistema democràtic de relacions laborals. I és que la codificació dels drets laborals va resultar més lenta i costosa que la dels drets polítics i civils en la transició política “(2).

I no hem d’oblidar que part de l’exercici d’aquests drets, el reconeixement de la negociació col·lectiva per als empleats públics encara es retardaria molt més. Tant a Espanya com en el conjunt d’Europa els avenços democràtics són fruit de específiques situacions d’equilibri en la lluita de classes en el final de la dictadura franquista i de la 2a guerra mundial respectivament. Equilibri la inestabilitat de la qual es manifesta en què la democràcia es va quedar a les portes de l’empresa en particular i del camp de l’economia en general. Ara bé, dins d’aquests avanços democràtics cal situar el reconeixement de la negociació col·lectiva, amb el que de facto es reconeixia també que les condicions laborals no es decideixen en una relació individual entre empresari i treballador, sinó que tenen caràcter col·lectiu. Això anterior no treu que hi hagi una pressió contínua empresarial per debilitar el col·lectiu i donar més espai a l’individual. De la mateixa manera que també és permanent la tensió entre la fragmentació i la generalització de la negociació col·lectiva, tensió després de la qual apareix l’enfrontament entre enfortiment i debilitament tant del sentit com de l’acció de classe.

No obstant això, l’organització del treball i és clar les decisions empresarials estratègiques han estat excloses, vetades, de l’àmbit de la negociació col·lectiva. Tot i això, cal assenyalar també com experiències positives dels Fons d’Inversió Col·lectius dels Treballadors a Suècia en els anys vuitanta (3) o el model de cogestió de les empreses a Alemanya, que han estat o són espais, limitats o temporals això si, de democràcia dins de les empreses i de l’economia.

Ofensiva neoliberal i declivi de classe

L’esclat de la crisi, la seva gestió sota els mateixos poders i criteris que la van originar, l’indigerible espectacle de la desigualtat galopant, la subordinació de les institucions polítiques al poder econòmic, així com la consegüent retallada de drets socials i polítics han posat el focus sobre el deteriorament de la qualitat de la democràcia. I lògicament s’ha plantejat la qüestió de la relació entre aquesta degradació i les tremendes restriccions d’aquesta en l’àmbit de les empreses i de l’economia, en tant que l’absència o l’eliminació de mecanismes de control deixa camp lliure al domini de la cobdícia inherent al capitalisme i la seva consegüent voracitat destructiva. Però a aquesta situació no s’ha arribat casualment o per evolució natural de les coses, sinó com una concreció de la lluita de classes, és a dir com a conseqüència buscada i aconseguida per sectors hegemònics del capital. És el fruit d’una ofensiva iniciada els anys setanta i que aprofita la sortida de la crisi d’aquells anys per desenvolupar una estratègia dirigida, amb èxit, a contrarestar la capacitat d’intervenció política aconseguida per la classe obrera, especialment a Europa,i a soscavar les condicions socials i econòmiques que sustentaven el poder d’aquella a les empreses.

Un element clau d’aquesta estratègia ha estat la fragmentació de la classe obrera, que s’ha desenvolupat sobre les seves contradiccions i divisions a nivell internacional, o les que es produeixen dins de la mateixa societat com a conseqüència del model econòmic-social imperant per la dinàmica del procés de globalització per una banda o pel desenvolupament cientificotècnic de les forces productives (4). Ara bé, aquesta diversitat o pluralitat, no implica per si mateixa fragmentació, sinó que aquesta és fruit de dinàmiques polítiques que expressen els interessos que han hegemonitzat aquests processos. En aquesta línia s’inscriuen les actuacions de Ronald Reagan contra la vaga dels controladors aeris i de Margaret Thatcher contra la vaga dels miners. La resolució d’aquests conflictes  va afeblir greument el poder del sindicalisme a la Gran Bretanya i va condicionar l’estratègia posterior del moviment sindical al primer món, va afavorir l’aplicació de polítiques dirigides en contra seu. Aquestes derrotes van exemplificar un canvi significatiu en l’evolució de la lluita de classes, ja que van evidenciar la pèrdua del limitat poder polític que havia gaudit el món del treball després de la 2a Guerra Mundial. Així mateix el caràcter aïllat, o no prou generalitzat, d’aquestes lluites van revelar la pèrdua d’hegemonia respecte del conjunt de la societat.

A tot això cal afegir l’ensorrament de la URSS i del “socialisme real” dels països de l’Est europeu. La seva existència havia tingut un doble efecte contradictori en les societats del bloc occidental. D’una banda, en la seva condició d’alternativa havia actuat com a element de pressió a favor de la concessió de reformes progressistes i de drets socials i polítics. D’altra banda, a mesura que el creixement econòmic dins el capitalisme es consolidava i amb ell el consumisme, s’evidenciava no només l’estancament econòmic sinó sobretot l’absència de democràcia en la suposada alternativa socialista. El pitjor és que aquesta absència atacava, des d’una suposada opció de classe, el concepte de ciutadania que a Occident s’estava consolidant. Amb això es transmetia el missatge d’una contradicció entre els conceptes de classe i ciutadania que en l’àmbit de l’expansió econòmica invalidava aquesta alternativa al capitalisme i amb ella els que la defensaven, els partits comunistes, és a dir, una bona part de l’esquerra europea que es veia condemnada a la marginalitat política, és a dir, a representar opcions irrellevants de poder. La via “eurocomunista” per la seva part va demostrar molt ràpidament la seva incapacitat per superar aquesta contradicció.

Implosió consumista de les classes mitjanes

En aquest context clarament desequilibrat políticament i econòmicament es va realitzar una campanya contínua, de pluja fina, dirigida a devaluar el concepte de classe i a desacreditar el de lluita de classes. A la diversitat de situacions, que ja hem esmentat, que es donen en el món del treball dins del procés productiu es va unir l’element de la percepció de la ubicació social, en la qual el poder adquisitiu, la capacitat de consum, va jugar un paper essencial per a diluir i fins anul·lar el sentiment de pertinença a la classe obrera i l’adhesió a unes ambigües classes mitjanes.

La provisional millora econòmica de les classes subalternes al primer món s’acompanyava de l’afebliment del seu poder polític i la pèrdua de força dels drets socials de la majoria. I és que a mesura que s’imposava el relat, i sobretot la seva translació política, de la societat com a agregació d’individus i no com a producte de relacions i conflictes col·lectius, els drets eren assumits com serveis que depenen de la teva capacitat adquisitiva.

L’esquerra socialdemòcrata es va adaptar a aquest context, tant que el va fer seu gairebé sense sentit crític. La visió i els interessos de classe o es van oblidar o es van subordinar als d’una ciutadania que es definia per la seva capacitat consumista, i en la disputa electoral per aquest centre sociològic va ser derivant progressivament cap a la dreta.

 Debilitament sindical

En aquest procés de dominació ideològica del neoliberalisme, el sindicalisme del primer món, com a organització de classe, va haver d’assumir les conseqüències que els projectes de societat amb els quals es referenciava perdessin credibilitat. En conseqüència es va reduir tant notablement la seva capacitat d’incidència política com el seu àmbit d’actuació en les empreses i en el conjunt de la societat. Per al neoliberalisme el sindicalisme no és més que un mal necessari que hauria de molestar el menys possible, és a dir, un element del qual no pot prescindir per ordenar les relacions laborals, però al qual ha de mantenir permanentment en un gran estat de debilitat i així assegurar la seva subordinació. I ha actuat en conseqüència tant abans com després de la crisi. El sindicalisme confederal de classe a Espanya ha suportat aquesta ofensiva entre inevitables tensions entre l’acceptació, l’adaptació o el rebuig d’una situació molt contrària als seus interessos però que semblava inamovible.

En aquest context es produeix, a més, un cert aïllament de l’activitat sindical, els mitjans de comunicació actuen com a pantalla invisibilizadora tremendament eficaç en negar en la pràctica l’existència del conflicte laboral. I el sindicalisme no és capaç de dissenyar una estratègia que trenqui aquest mur que en canvi es mostra molt permeable per, ja en plena crisi, magnificar els seus errors, defectes i vicis, que n’hi ha.

I no obstant això el rei segueix nu

Però l’actual crisi i la seva permanència es converteixen en una realitat que desborda relats i replanteja la relació entre classe, ciutadania i democràcia. Ara, són les classes dominants, i les institucions polítiques les que controlen, les que posen en qüestió el concepte de ciutadania com a generadora de drets. El fracàs estrepitós del paradís terrenal neoliberal ha suposat l’expulsió del mateix d’amplis sectors de la població del primer món que es percebien a si mateixes com a classes mitjanes. El seu poder adquisitiu s’ha vist reduït radicalment i amb ell la capacitat d’accedir a serveis, ja assimilats com a necessaris i essencials, pels seus propis mitjans econòmics. El mercat ha demostrat la seva incapacitat per atendre necessitats i al mateix temps la seva brutal arbitrarietat, el seu servilisme cap als grans poders econòmics. Les institucions polítiques, per la seva banda, han desenvolupat una política de falsa austeritat dirigida a restringir la despesa pública en serveis com l’educació, la sanitat, la previsió social, el medi ambient, la cultura… En resum, el mercat ha demostrat ser injust i insuficient per atendre les demandes en què es concreten els drets socials de ciutadania, i al mateix temps les institucions polítiques han desmentit en els fets la igualtat política entre ciutadans en actuar al marge i en contra de les demandes de la majoria social i al servei de la minoria oligàrquica.

D’aquesta manera torna a prendre força dins de la ciutadania la percepció que la font dels seus drets no està en la suma d’accions individuals, ni en la fràgil capacitat adquisitiva, sinó en la mobilització col·lectiva; i aquí l’actuació com a classe segueix tenint una importància clau. Perquè la crisi ha evidenciat que el rei està nu, o sigui que l’enfrontament entre capital i treball segueix movent el món, com va proclamar Warren Buffet. L’atur, la precarització de les condicions laborals, les reduccions i desigualtats salarials ja havien deixat clar testimoni de la permanència de la lluita de classes. Així mateix, l’experiència més recent ha evidenciat també que si es perden drets laborals es debilita la qualitat dels drets com a ciutadania. L’enfrontament o dissociació entre classe i ciutadania ha demostrat ser negatiu a llarg termini per a la qualitat de la democràcia.

Confluència de classe i ciutadania

Vivim un moment de greus amenaces per a la democràcia, però també de grans potencialitats. L’actuació de les oligarquies financeres i la resposta del populisme d’extrema dreta alimenten una espiral molt perillosa. Enfront d’ella pot i ha de ser clau el posicionament de classe a favor de la democràcia, de la seva defensa i ampliació. I amb això disputar el concepte de ciutadania a les propostes ideològiques del neoliberalisme i del populisme d’extrema dreta. Davant del primer ha de situar la ciutadania com a font d’igualtat no només política sinó social i econòmica. I només des d’una defensa radical de la democràcia que s’estengui a l’àmbit de l’economia i les empreses, que actuï per limitar, controlar i neutralitzar el poder de l’oligarquia financera, que impulsi formes col·laboratives i cooperatives de producció i distribució, es podrà tallar l’ascens del populisme reaccionari.

La confluència entre classe i ciutadania passa per recuperar la centralitat social del treball, o sigui per situar al treball en el centre del projecte democràtic de la societat. Per a això és necessari tant que el món del treball superi la seva fragmentació com que sigui capaç d’integrar en les seves propostes i alternatives la solució a les necessitats de la majoria de la societat. Així, la defensa de la qualitat de la feina (en la seva pluralitat) està lligada a la disputa per la riquesa, per com es conforma i com es distribueix, a la pugna per qui té el poder de la creació, del coneixement, batalles que són claus per a l’evolució de la lluita de classes i la configuració social del concepte de ciutadania.

  1. Repensar el sindicat
  2. Repensar el sindicat
  3. Bruno Estrada: http://radicaleslibres.es/la-suecia-los-anos-ochenta-paso-del-socialismo-mercado/
  4. segons el desenvolupament econòmic del capitalisme diluïa el concepte de proletariat, el suposat agent director de la revolució socialista, i la classe obrera es diversificava i subdividia, era cada vegada més complicat fer encaixar la realitat en els esquemes, el que posava en serioses dificultats tota la construcció teòrica marxista clàssica. Carlos Tuya. “Pensar el socialismo”
Barcelona, 13 de gener de 2017