Democràcia ampliada

clock-70189_640

 

Carlos Tuya

Periodista i escriptor

 

 

 

INTRODUCCIÓ

Fa trenta-cinc anys, quan la batalla política a Espanya se centrava en la sortida de la dictadura franquista, vaig escriure un petit assaig sobre l’estat i la democràcia com a part d’aquesta lluita política. Indubtablement, la sortida d’una dictadura posa sempre en primer pla la qüestió de la democràcia, sense que hi hagi lloc a més matisos. La democràcia parlamentària de tall liberal, encara que suposés acceptar el lliure mercat i el sistema econòmic capitalista, estava fora de discussió. El primer era aconseguir la llibertat política i la legalització dels partits polítics, tenir unes eleccions sense traves i dotar-se d’una constitució tan avançada com fos possible. Amb aquests propòsits, la qüestió estratègica de qui dirigia el canvi democràtic quedava enfosquida per qüestions tàctiques. Una part —la més lúcida— dels polítics que havien dirigit el país durant la fase final de la dictadura i les classes socials sobre les quals s’havia sustentat el franquisme, fonamentalment l’alta burgesia empresarial i funcionarial, estaven interessats en una transició ordenada que no posés en perill el sistema econòmic i el seu control sota noves formes democràtiques. Certa confluència d’interessos entre uns i altres, al costat de la correlació de forces condicionada pel paper de l’exèrcit, va propiciar un acord entre els dirigents d’un i altre bàndol. Així, la lluita popular per al canvi es va transformar per a la reforma, que va culminar en els acords polítics per a la Transició. Tot això ja és història. Només vull ressaltar que la metamorfosi controlada de la dictadura franquista a la democràcia parlamentària va suposar la pèrdua d’una gran oportunitat històrica de transformació socioeconòmica que canviés les relacions de poder i possibilités avançar cap a una societat més justa i igualitària.

Des de llavors han passat moltes coses al nostre país, i al món, que fan necessària una reformulació de les idees contingudes en aquell assaig teòric. Per exemple, la influència de l’anomenat camp socialista ha deixat d’existir. I, el més important, el seu record exerceix una influència negativa sobre qualsevol proposta de transformació social, que els enemics del socialisme utilitzen amb força eficàcia. A partir d’això, res en la teoria política revolucionària pot ser igual. La catàstrofe ha tingut una magnitud tan gran que obliga a revisar a fons tota la construcció teòrica, fins i tot pels que, ja en el seu dia, van assenyalar les deficiències del model i el seu previsible ensorrament. Ja no valen els recursos fàcils i exculpatoris, ni donar la culpa als errors aliens del sistema com la degeneració burocràtica. Que aquests errors es reproduïssin, i se segueixin reproduint als pocs països que continuen reclamant el socialisme real, com la Xina, Cuba, Corea del Nord o el Vietnam, evidencien errors bàsics en la teoria i en la pràctica a l’hora de postular i construir una societat socialista avançada. Aquests errors, a més de les circumstàncies històriques concretes que els van propiciar, tenen a veure amb la concepció i l’ús de la democràcia, instrument polític fonamental del quefer polític i de la instància legitimadora, participativa i controladora de la transformació socioeconòmica. Pel que fa al nostre país, la greu crisi dels últims anys i els moviments socials generats com a conseqüència seva han posat de nou sobre el taula la qüestió bàsica del poder polític i la seva plasmació democràtica. Resoldre aquestes qüestions és necessari per construir una societat nova que permeti avançar realment en la igualtat, la solidaritat, la plenitud de drets així com l’establiment d’una economia reglada al servei dels ciutadans i ciutadanes.

Marx va teoritzar que el capitalisme, en el seu desenvolupament històric, creava les condicions objectives per a la revolució proletària com un avanç i una superació de les limitacions intrínseques de la revolució burgesa. La va suposar internacional, i va lluitar perquè passés mitjançant el lideratge dels obrers dels països més industrialitzats. Pel contrari, les revolucions d’inspiració marxista i leninista van ocórrer en països semiindustrials, i també en països majoritàriament agraris, emmarcades en dues terribles guerres mundials. El resultat va ser que la seva principal tasca va consistir a treure els països del subdesenvolupament, a posar punt i final a les restes feudals tant en les relacions socials com productives al camp, a resoldre la qüestió vital de la pau, etc. Tot en un entorn hostil, si no directament bel·ligerant. Els països occidentals on el desenvolupament de les forces productives era major i la classe obrera era majoritària van romandre aliens a la revolució, tot i que les diferents crisis econòmiques van evidenciar la cotilla que representaven les relacions capitalistes de producció. El voluntarisme revolucionari va demostrar així la seva inoperància, amb resultats moltes vegades dramàtics. Però l’ànsia d’una societat més justa i igualitària, fora del perill de les periòdiques crisis del capitalisme, ja era imparable. La resposta a l’Europa enfrontada a la URSS i als països del Pacte de Varsòvia va ser un nou pacte social, l’estat del benestar, que és precisament el que la crisi actual està posant en qüestió. I amb ella, les formes de dominació del sistema, tant polítiques com econòmiques. De nou s’obre una finestra d’oportunitats per als processos revolucionaris. Amb la diferència que l’impressionant desenvolupament de les forces productives experimentat en els últims lustres, sobretot gràcies a la revolució digital i a l’avanç cientificotècnic, permet plantejar profundes i radicals transformacions democràtiques, econòmiques i socials, mai vistes. Tot en un món globalitzat on les agressions als països que opten per construir un nou model de societat no es toleren fàcilment.

El socialisme torna a ser un objectiu possible i assolible.
Aquest petit treball teòric (amb alguna proposta programàtica general, com a tancament pràctic) pretén contribuir al necessari debat teòric i ideològic que tota transformació revolucionària de la societat exigeix. Perquè, en definitiva, la història, la fan els éssers humans, encara que sempre en el marc de les condicions materials (fonamentalment econòmiques, però també polítiques i culturals) en què es desenvolupa la seva acció transformadora.

Per llegir el document sencer, cliqueu aquí