De l’excepció a la normalitat

Xavier Fina i Ribó

Gestor cultural i filòsof català. Actualment treballa com a cap de departament de producció i gestió a l’Escola Superior de Música de Catalunya. Llicenciat en filosofia i màster en gestió cultural. Des de 1989 treballa en el sector de la recerca i consultoria relacionades amb l’àmbit cultural

 

L’excepció cultural va ser durant molts anys un concepte clau del debat sobre les polítiques culturals. El proteccionisme d’arrel francesa posava en aquesta excepcionalitat els seus arguments per salvaguardar les expressions culturals davant la força del mercat. Un dels tradicionals esculls en les negociacions sobre els tractats de lliure comerç ha estat la inclusió o no de la cultura. La Unió Europea ha defensat l’exclusió de la cultura d’aquests tractats sota el lema de què la cultura no és una mercaderia. Els Estats Units l’han volgut incloure sense barreres des d’una concepció neoliberal i des de la defensa l’arrogància de qui pensa que té els millors productes (“facin vostès pel·lícules tan bones com els seus formatges i no els hi caldrà cap tipus de proteccionisme” diu la llegenda que li va replicar el negociador americà al francès). Ara bé, la lluita contra la globalització i el lliure mercat en nom de “l’excepció” era lluita massa desigual. Calia donar-li la volta i plantejar-ho en positiu i amb un contingut polític més explícit. Així, l’excepció dona lloc a la diversitat. No es tracta de protegir uns béns i unes expressions fràgils, tancades i indefenses. La diversitat cultural, concepte inspirat en l’ecologia, és un bé global. No volem una protecció específica perquè som especials. Volem formar part d’un món divers, heterogeni. I per tant hem de garantir aquesta diversitat. Un món en el que totes les espècies són necessàries perquè si falta una baula es trenca la cadena tròfica, perquè totes formem part de l’ecosistema cultural.

Aquest gir lingüístic que esdevé gir polític també s’està donant -tot i que lentament- en la relació entre el món del treball i el món de la cultura o de la creació artística. Partim d’una (auto)consideració elevada del creador o de l’intèrpret artístic. Posseïdors de la vareta màgica de l’aura, el seu regne no és d’eixe món. Aquest fet explica un cert distanciament elitista, però també és una de les causes de la precarietat. Com bé assenyala Remedios Zafra, l’entusiasme per poder-se dedicar a una tasca tan especial (a crear o formar part d’una Obra) passa per sobre de les condicions materials de vida. Això, sense oblidar el biaix de classe que hi ha entre els professionals de la creació: només en la mesura que tenen unes rendes familiars que els hi han permès invertir en temps i formació sense necessitat de generar ingressos assoleixen un grau de professionalització mínim.

La perspectiva, però, està canviant. Ni és acceptable la precarietat en nom de l’entusiasme, ni en nom de l’exquisidesa i la creativitat es poden exigir uns drets específics. Els drets específics són exigibles de de l’especificitat d’unes condicions de treball: intermitència, irregularitat en els ingressos, riscos concrets, edats de jubilació especials, etc. És des d’aquesta perspectiva que es va plantejar l’Estatut de l’artista que sembla que ja va entrant en la fase definitiva de canvis i adaptacions de les lleis corresponents. Perquè, i aquest és el punt clau, els treballadors de la cultura no exigeixen més drets que la resta de treballadors. Però tampoc no estem disposats a tenir-ne menys.

Novembre de 2021