Correlació de forces i democràcia econòmica

 

Ignacio Muro Benayas

Membre d'”Economistas frente a la crisis”

 

 

Sóc dels que defensa que, en aquest moment històric, és fonamental introduir l’objectiu de la Democràcia Econòmica, així amb majúscula, per a les forces de la feina. Participo d’una Plataforma que presenta en aquesta mateixa revista el seu manifest fundacional i que és conscient de la necessitat de repensar i posar al dia aquest concepte.

Però això no m’impedeix ser conscient d’altres arguments que mostren escepticisme davant la conveniència de donar-li importància en l’estratègia sindical. Potser identificant aquest objectiu amb batalles exclusivament institucionals o legislatives, vénen a recordar que qualsevol objectiu de democratització depèn en última instància de la correlació de forces existent en la batalla social. Recorden, amb raó, experiències en què representants de CCOO disposaven de més informació i més capacitat de negociació sobre el futur d’una empresa europea que els seus homòlegs alemanys, per molta legislació favorable sobre cogestió que tinguessin.

Assumeixo, per tant, que una part central del debat és el de la correlació de forces, una qüestió que, anant a l’os de l’assumpte, té diverses derivades: d’una banda, assumir si existeix, o no, una debilitat creixent de les forces del treball i quines són les raons, siguin objectives o subjectives, que la causen; d’un altre, si és que s’assumeix aquesta debilitat, el de la forma de millorar aquesta correlació i el paper assignat a la lluita per la “democràcia econòmica” en aquesta situació.

En el poc espai que em permeten aquestes línies avanço que defenso que aquesta debilitat existeix i que té, fonamentalment, causes objectives. Però també deficiències que caben en l’apartat de “subjectives: perquè la debilitat actual és imputable també, en part, a l’actitud dels subjectes socials que no han enllumenat una bateria de drets col·lectius i d’arguments econòmics consistents que dibuixin, com a futur desitjat , un horitzó de democràcia econòmica per a la humanitat.

Per tant, considero que un factor fonamental per al canvi en la correlació de forces és precisament establir objectius i polítiques que ofereixin un model social alternatiu que només podrà implementar-se si les batalles socials combinen ambicions màximes i realisme.

Les raons objectives de la debilitat del treball

De manera una mica esquemàtica exposo els arguments que l’avalen:

  1. La tesi que concedia a la classe obrera un paper determinant com a subjecte històric de transformació tenia a veure amb factors objectius que li atorgaven una força social singular mesurada en termes materials. Gramsci insistia en els anys 30 del segle passat que el seu pes polític no tenia res a veure amb idealismes de cap tipus, era una cosa “independent de la voluntat dels homes”, conseqüència d’una correlació de forces socials estretament lligada al grau de desenvolupament de la producció capitalista. Tenia una base material, objectiva, “que pot mesurar-se amb els sistemes de les ciències exactes o físiques” i s’expressava en aspectes concrets com ara “el número de les empreses o dels seus empleats, el número de les ciutats amb la corresponent població urbana “, és a dir, tenia a veure amb la concentració territorial i sectorial de les fàbriques i amb la mida de les seves plantilles.
  2. Aquesta força material, cohesionada, compacta, homogènia, conferia a la classe obrera un “grau d’homogeneïtat, d’autoconsciència i d’organització” suficient per aspirar a la major autonomia ideològica i política, capaç per tant de enfrontar-se a les oligarquies econòmiques dominants i disputar-la “l’hegemonia, els consensos, el sentit comú”, una cosa molt més difícil per a altres grups socials el paper en la producció i la seva dispersió física dels quals els condemnava a un paper subaltern, disgregat i episòdic.
  3. Però l’evolució del capitalisme (derivats en part de les lluites socials que van donar com a fruit l’Estat de Benestar) i els canvis tecnoeconòmics que van obrir les portes a la globalització, singularment els derivats de les TIC i ara de l’economia digital, van introduir i introdueixen nombroses variants de fragmentació social, associades des del principi als fenòmens d’externalització i deslocalització, on abans hi havia concentració i cohesió.
  4. Com a conseqüència, els treballadors han perdut capacitat de pressió i intimidació social i, en conseqüència, capacitat per a sostenir la iniciativa política. Si la pràctica social del present es sustenta avui a la “defensa de drets” conquerits en les batalles del segle passat (negociació col·lectiva, drets laborals, sanitat, pensions…) és, en bona mesura, perquè la seva debilitat objectiva l’obliga a adoptar comportaments defensius típics d’una classe subalterna el paper de la qual es caracteritza, deia Gramsci, per la seva incapacitat per “imposar reivindicacions pròpies” tret les de “caràcter reduït i parcial”.
  5. El que les lleis laborals tendeixin a sacralitzar el poder unilateral de l’empresari, el debilitament de les polítiques de concertació, el que es negui a comitès d’empresa i seccions sindicals la més mínima informació sobre resultats, pressupostos i estratègies empresarials és l’expressió de què aquesta debilitat del treball està ja interioritzada per la classe empresarial.
  6. Aquesta debilitat, associada a la dispersió d’efectius, té pitjors conseqüències si les mirem des d’una perspectiva històrica: facilita el retorn al capitalisme més primitiu. La complexitat i globalitat dels processos productius i tecnològics alimenta paradoxalment les formes de treball i explotació més simples. El treball intel·lectual guanya parcel·les al manual però els professionals més qualificats són arrossegats a l’atur i la precarietat. Les tecnologies permeten treballar en xarxa però la penositat i el risc laboral es pateixen en solitari.
  7. Estem en una fase històrica caracteritzada per la pèrdua de posicions i batalles en la lluita de classes. Si la seva durada es perllonga i tot apunta que les tecnologies digitals augmentaran la fragmentació, donant viabilitat a les microtasques, estem obligats a obrir totes les vies que facilitin la resistència i atorguin presència a les forces de la feina.

Democràcia econòmica, una aspiració que mereix estar sempre present

Si la realitat s’assembla en aquesta descripció estem obligats a contribuir per donar una resposta adequada encertant en plantejaments que facin avançar cap al progrés social amb objectius i polítiques que ofereixin un model social alternatiu. En la meva opinió, la Democràcia Econòmica és l’aspiració que resumeix aquest model i pot servir com a connexió entre un nou relat social i noves formes d’organització i de lluita.

  1. La dialèctica de la història ensenya que res és etern, que l’actual debilitat és la raó de fortaleses futures. És obvi que on hi ha desigualtat i injustícia hi ha resistència. En la mesura que muten els poders empresarials, canvien les mateixes empreses i l’organització productiva. En la mesura que les formes de control social evolucionen, canvien les natures dels conflictes i la naturalesa de les resistències.
  2. La importància del sindicalisme es detecta per les conseqüències de la seva absència. Però el seu sorgiment exigeix ​​saber reiniciar des les baules molt baixos. Fer atenció a qualsevol resistència espontània és essencial. Partint de l’extrem individualisme forjar qualsevol plantejament col·lectiu és una evolució positiva en la presa de consciència com a grup social. En aquest camí, assumir el risc de la corporativització de les lluites és imprescindible, forma part del creixement cap a una mirada més àmplia, sociopolítica. Créixer en escala és créixer en organització i consciència.
  3. La democràcia econòmica és un objectiu estratègic que ha de i pot alimentar solucions en situacions diverses, a la defensiva o a l’ofensiva. No només quan s’està molt fort sinó també en situacions de debilitat. Acumular forces suposa no desaprofitar la participació en el capital de les empreses capitalitzant sacrificis quan són imprescindibles els ajustaments. És també una manera d’obtenir com a treballador-accionista la informació i els drets que se li nega com a mer treballador.
  4. Créixer en consciència col·lectiva també es pot fer reclamant posicions de control. És il·lògic que si l’apropiació dels increments de productivitat genera beneficis creixents, com més gran sigui la seva dimensió més gran sigui l’exclusió dels treballadors en la gestió de les empreses. Si es socialitzen els riscos, s’ha de tenir dret a reclamar la socialització dels beneficis.
  5. El relat sindical ha de ser més ambiciós. Quan els processos es fragmenten i les connexions físiques desapareixen, quan els llaços tangibles es debiliten més important és saber desenvolupar llaços intangibles. Com més individualitzada sigui la relació social més importants són el discurs i la capacitat d’emocionar i convèncer, com més lleus les connexions físiques majors les virtuals, com més complexa sigui la forma en què es socialitzen les relacions socials més important el discurs que encoratja i uneix aquesta amalgama d’interessos.
  6. Aquest discurs, necessàriament associat a la Democràcia Econòmica, ha de combatre les mentides sobre les maneres dominants de crear valor que menyspreen el treball i el productiu i enalteixen plantejaments financers i rendistes.

Pot ser que la tasca sigui immensa i carregada de riscos però no crec que hi hagi camí alternatiu.

Dilluns, 16 de juliol de 2018