Classe, ciutadania i sindicalisme

 

Gaspar Llamazares

Diputat d’IU a la Junta General del Principat d’Astúries

 

 

 

Mai assumirem que no es pot fer res per canviar l’estat de les coses, sobretot quan hi ha oportunitats reals de posar en marxa un projecte alternatiu de regeneració i de progrés social. Un projecte que defensi els drets socials i allò públic, que posi en el centre als treballadors i subordini els interessos corporatius o de part.

Des de l’arribada al poder de Ronald Reagan i de Margaret Thatcher, la dreta espanyola ha tingut molt present la lluita de classes. Per això  atacà a l’Estat social per acréixer els seus beneficis, retallar els drets laborals, baixar els salaris, generalitzar la precarietat laboral, degradar l’ensenyament i la sanitat, reduir les beques i desprestigiar els sindicats mentre augmenten les grans fortunes.

Ara bé, entre els primers problemes per revertir els efectes de les polítiques en curs hi ha la necessitat d’un canvi en la relació de forces. I perquè canviï aquesta relació de forces es requereix un ampli suport ciutadà, diverses aliances i major capacitat de mobilització, fins ara paralitzada per la incapacitat de l’esquerra per arribar a una entesa política. La dreta sap que la multiplicitat de mobilitzacions en contra no té suficient articulació i encara no té un referent polític adequat capaç de projectar-les en una alternativa solvent.

Per descomptat que una alternativa solvent no es construeix en dos dies. Però no queda massa temps. El risc és que el govern del PP duri més d’una legislatura i que, potser,  llavors el país s’hagi convertit en un erm en allò social, en la igualtat d’oportunitats i fins i tot en l’exercici de les llibertats.

Una cosa equivalent es podria témer amb el que vam presenciar en el sistema sanitari públic i fins el que ve anunciant-se sobre les pensions. En suma, tot i que encara es pugui dir que el vell model d’Estat del Benestar no és mort, tampoc es pot assegurar que el nou que va perfilant el nostre Govern a cop de retallades i retrocessos no acabi per imposar-se. Caldria preguntar també sobre el que pot derivar-se de reformes fiscals que gravitin sobre els impostos indirectes, o seguir l’estela del que veiem que passa amb els serveis socials, la justícia, la cultura, la recerca, o, en una altra direcció, amb la consolidada tendència a l’augment de les desigualtats i dels índexs d’empobriment i d’exclusió social.

Quan les fronteres es difuminen i el món es converteix bàsicament en un gran mercat les respostes tradicionals no valen. En tot cas, la necessària recuperació de la sobirania democràtica perduda sobre la política econòmica no passa per la sortida de la UE, sinó per un procés renovat de construcció europea, únic capaç d’oferir alternatives enfront de la pressió dels mercats financers globals.

Nova política, velles divisions

La “nova política” ha creat artificialment noves disjuntives amb un maniqueisme innecessari. Ha substituït la classe per la “gent”, l’antagonisme dreta/esquerra per “dalt/i avall”, “la casta o l’elit”/la ciutadania; ha enfrontat la democràcia representativa amb la plebiscitària; i ha menyspreat als sindicats com a legítima representació dels treballadors.

De manera general, el món del treball és un món que la “nova política” ignora, quan no amaga intencionadament sota la disfressa de la “gent”.

Creien que per guanyar la partida bastaven les xarxes socials, el lideratge carismàtic i la gent apoderada, però no ha estat així, a falta de projecte, de proposta i de programa.

Amb la consigna del “que no ens representen” o les convocatòries de “Envolta el Congrés“, ja no qüestionen a un partit polític o un altre, sinó a la totalitat dels partits polítics, al sistema de partits polítics, és a dir al sistema democràtic. Es tracta d’una intimidació explícita davant d’un acte fonamental de la vida democràtica com és l’elecció d’un president del Govern al Congrés dels Diputats, única seu de la sobirania popular.

Per això, allunyar la ciutadania de les institucions representatives, comparar aquest exercici propi de l’estat de dret amb un cop mafiós, com preconitzen els organitzadors de la protesta, és un sense sentit que té com a objectiu qüestionar la legitimitat de la democràcia representativa.

De la mateixa manera cal rebutjar el menyspreu que cap a la Constitució mantenen els que la desfiguren i fan el doble joc d’estar dins i fora del sistema. Caldria recordar-los aquella carta de Togliatti a Pietro Nenni en què deia, «ha passat el moment de l’agitació al de fer política».

La dinàmica perversa segons la qual la prioritat és quedar per sobre de l’altre ha començat a produir efectes negatius de gran magnitud. Convé recordar a les formacions de l’esquerra, que pugnen entre elles per la supremacia mentre deixen a la dreta que aparegui davant la ciutadania com l’única alternativa de govern, que la teoria del sorpasso va néixer a Itàlia com a expressió de voluntat de superació davant de la dreta, no de competència per l’hegemonia en el camp de l’esquerra.

El corol·lari de la divisió de l’esquerra ha estat la continuïtat de la dreta, amb el seu llegat d’austeritat, corrupció i autoritarisme i el fracàs del canvi polític, enterrat sota línies vermelles, vetos i hemorràgies internes.

Tres pilars complementaris

El nou quadre polític del nostre país, més enllà de la configuració del govern, permet una major versatilitat de les relacions dels sindicats amb les forces polítiques.

Esquerra, Parlament i sindicalisme de classe són tres pilars complementaris i indispensables per a una política de progrés. En la nova legislatura que s’obre, els sindicats de classe poden ser part essencial del necessari gir polític a l’esquerra en la política, l’economia i allò social.

La millora de les condicions laborals necessita canvis polítics perquè el treball pugui negociar amb el capital en condicions més igualitàries i recompondre l’estat de benestar; condicions que en el seu dia van permetre conquestes com l’Estatut dels treballadors o l’Estatut dels treballadors públics, però també drets socials com el sistema de la sanitat pública o la previsió social.

L’actual situació política, econòmica i social exigeix ​​transformar les estructures i les lleis a Espanya i adequar-les a les noves demandes dels ciutadans que exigeixen respostes als seus problemes reals: atur, corrupció, futur de les pensions, reforma laboral, estat del benestar, desigualtat, reforma fiscal, educació, sanitat, justícia, finançament autonòmic i municipal, així com una sortida negociada al conflicte territorial plantejat a Catalunya.

Bon exemple d’iniciatives parlamentàries que podrien fructificar en aquesta nova legislatura ha estat la presentació conjunta d’una proposta de revalorització de les pensions per part del PSOE, Podem, PNB, ERC i Grup Mixt, amb el suport exprés dels secretaris generals de CC OO i d’UGT. Una iniciativa subscrita per una majoria de 178 diputats que prefigura la capacitat d’alternatives al Congrés dels Diputats.

Hi va haver, i encara n’hi ha, possibilitats d’una recerca per conquerir, aquí i ara, nous espais de llibertat en l’actual relació de treball i de remoció de la solitud del treballador subordinat, dividit en la seva unitat d’ésser pensant i trossejat en la seva dignitat . Per tant, de la seva existència.

Per això, no ens resignem.

La investidura de Rajoy significa també la frustració del cicle de canvi i la reafirmació del continuisme en minoria però amb la complicitat i debilitat de l’oposició. Debilitat del PSOE però també de la deriva de Podemos.

En conseqüència, es frustra de nou el cicle de resistències i mobilitzacions davant de la crisi i les polítiques d’austeritat, que si bé ha canviat el model de representació política i bona part dels seus representants, no ha aconseguit canviar els respectius governs. Canvia la representació però no canvia el poder polític.

Un compromís per part del PSOE més tradicional que culmina una estratègia de veto a la seva esquerra i al nacionalisme i que tindrà conseqüències en la continuïtat de la política conservadora però també en una major debilitat de l’esquerra a l’oposició i en la divisió de les forces del canvi. Una cosa similar pogués ocórrer si les forces del canvi s’enreden de nou en els seus respectius polsos i línies vermelles de partit a l’oposició. Res avala que els que han estat incapaços de traslladar la majoria de canvi al govern puguin coordinar-se en l’oposició. És més probable que de nou l’estratègia del PP i els seus propis polsos i vetos aprofundeixin la seva divisió i facilitin una majoria de geometria variable al govern Rajoy.

El resultat servirà també per reverdir l’estratègia del sorpasso i amb ella a anteposar els polsos als compromisos pel canvi.

L’únic factor comú és la irrupció de la nova representació política.

Però malgrat la seva puixança, i del canvi en la relació de forces a l’esquerra, la dreta es referma en el govern.

Astúries, 13 de gener de 2017