Ciutadania, classe i compromís

 

Berta  Cao

Assessora d’Igualtat al Govern de Madrid, Comissionada de l’Ajuntament de Madrid per a la celebració del World Pride (Orgull Mundial), membre electe de la Mesa de Coordinació de Ahora Madrid i col.laboradora al diaro digital Cuarto Poder (cuartopoder.es)

 

 

No sé quantes persones, fora de l’entorn sindical (i, fins i tot, dins) senten que el concepte “classe social” està obsolet, perquè també ho està el de “classe”, sobretot emmarcat en contextos reivindicatius. Semblen llunyans, d’un altre temps, com   també ho semblen aquells dies on els qui teníem un treball, a modest que fos, havíem de situar-nos com a classe mitjana. I a força de ser classe mitjana, engreixem un model en el qual ens vam anar desclassant dins del consum, l’aparença. On tenir era més important que ser. Oblidem què som, i que des d’aquest “som” hem de construir-nos com a col·lectiu en el qual reconèixer-nos, amb objectius comuns.

Aquells anys que amb ser part de la societat, amb sentir-nos “dins”, integrades o integrats, anàvem alimentant aquest imaginari en el qual el posicionament social estava més proper al canvi de cotxe que a l’exercici dels drets, al mateix temps que aprimàvem el que es considerava innecessari, com els espais de reconeixement de drets, d’exigència del manteniment i ampliació d’aquests.

Durant aquest temps va haver-hi moltes persones, treballadores, autònomes, estudiants, emprenedores, homes i dones, que van creure que la democràcia es mantenia i desenvolupava per inèrcia, que no requeria compromís, participació…. I el capital es fregava les mans mentre perdíem drets i posició.

Fins que va arribar el dia en el qual despertem del somni, o del malson, i comprovem que calia començar a sembrar en el terreny empobrit. Empobrits, com els salaris, com els drets laborals, com els drets socials. Empobrit, perquè encara escoltem veus que pregunten on era l’esquerra, on eren els sindicats quan va esclatar la crisi? Com si l’esquerra o els sindicats (de classe) estiguessin compostos per ens d’una altra mena, als quals no afectessin les turbulències de les bombolles.

I així ens trobem, a deu anys de l’hecatombe econòmica que va portar amb ell el daltabaix de la incipient societat del benestar que havíem aixecat amb molt esforç, sobretot de les dones, descobrint que “ciutadania” no és la traducció d’un concepte francès sense contingut en castellà –que fins  això hem hagut d’escoltar- sinó que representa el reconeixement dels drets que, com a individus i com a col·lectivitat, tenim –o hem de tenir-. Aquests drets que  es conquisten, no es concedeixen generosament, i que de poc ens serveixen si no tenim possibilitats per exercir-los.

Hem vist com el vendaval de la crisi deixa un erm en el qual les estructures que formen l’entramat democràtic es trontollen. I els sindicats, el Sindicat –que no és un altre que CCOO- han d’afrontar els canvis que pateix el mercat laboral, desregulat salvatgement en aquest últim període.

La qüestió és com reposicionar-nos per ser de nou el referent en la demanda dels drets, quan tenim una bona part de les persones amb treball que perceben uns salaris d’infàmia, que no els arriben per cobrir les despeses bàsiques, que no permeten a joves amb una formació impecable desenvolupar el seu coneixement i  les seves capacitats, i si ho fan és amb retribucions de misèria, i sense dir ni piu, que hi ha centenars darrere amb altres penúries. Com establir un referent sindical en aquestes condicions, quan la gent preparada ha d’emigrar i aquí rebem a persones d’altres països, a les més capacitades també, per oferir-los engrunes.

Potser hauríem de tornar la mirada cap a l’empresariat mediocre, que és majoritari per aquests lars, del qual sorprèn que no tingui cap perspectiva de futur i que el seu objectiu sigui l’enriquiment ràpid. O tornar als clàssics i elaborar estratègies de pedagogia social per aconseguir una mínima hegemonia que faciliti la transformació del mercat, de tal manera que els drets no siguin moneda de canvi, sinó els pilars a partir dels quals es van estructurant les oportunitats de vida, de negoci, la sostenibilitat i el progrés…

En qualsevol cas, a l’hora de posar-nos a pensar què fem amb aquests vells  vímets i com assemblem els nous, no se’ns oblidi que, a més de les energies renovables, les noves formes de producció, la robòtica i l’extensa automatització de la indústria, hem d’incloure els nous subjectes i les seves demandes. L’ecologia; el multiculturalisme; les identitats sexuals amb els seus variats assetjaments i discriminacions; per descomptat, el paper de les dones i el seu reconeixement, enfront de les seves bretxes salarials i les seves segregacions horitzontals i verticals.

Perquè quan es dissipa la boira que deixa la crisi, no tenim certeses que hi hagi classe obrera, però el que és clar és que el subjecte de drets ja no és únicament l’home blanc heterosexual, i a això també hem de fer-nos i, avanço, no és el més senzill dels reptes que hem d’afrontar i resoldre.

Madrid, 13 de gener de 2017