El camí cap a la ciutadania

 

Isaura Navarro Casillas

Diputada a Les Corts Valencianes per Compromís, advocada de CCOO PV en excedència

 

 

La ciutadania substantiva

El pes de les grans lluites per l’emancipació de la ciutadania en la seva condició de classe treballadora sempre ha recaigut en els sindicats de classe que, amb els seus errors i encerts, lliuren una dura batalla enfront de l’hegemonia neoliberal.

Al llarg de la història, a les demandes sindicals de defensa, protecció i respecte dels drets dels treballadors s’han sumat les reivindicacions de major democràcia. Avui, nascudes d’una ciutadania que se sent ignorada i vilipendiada pels poders públics, una ciutadania que ha observat com els diners dels seus impostos –en un model fiscal en el qual la classe mitjana és qui més aporta i sustenta la recaptació fiscal- ha deixat de destinar-se a les polítiques de benestar i, per tant, d’igualtat social, per dirigir-se al rescat de les entitats bancàries. Aquestes, freturoses de qualsevol perspectiva social els han desnonat, negant préstecs, estafant amb la venda d’accions preferents i cobrant comissions fins a l’asfíxia.

Aquesta coexistència de reivindicacions no és més que dues veus per a una mateixa demanda, que situa al ciutadà com a protagonista i titular dels drets que li corresponen com a tal i també com a treballador. De manera indivisible, la ciutadania comprèn la suma dels drets socials, polítics i civils. El resultat: la reivindicació de democràcia real és la suma d’aquestes múltiples demandes, la suma de lluites que han de cohesionar-se i treballar de manera coordinada perquè l’objectiu és el mateix i la batalla és titànica. Els drets laborals se sumen als drets polítics i civils, i conformen la ciutadania. No hi ha democràcia quan algun d’aquests drets es trontollen. No hi ha ciutadania quan es vulneren.

De fet, els avanços produïts a partir del S. XIX en la conquesta de la ciutadania com a conjunt de drets es deuen en part a l’ús col·lectiu que els sindicats van realitzar dels drets civils en l’àmbit industrial, sumant-se als drets polítics en procés de conquesta. Aquesta vessant de la ciutadania pròpia de l’àmbit laboral va impregnar al conjunt de la societat, impulsant la institucionalització dels drets, enfront de la seva consideració com alguna cosa purament individual (concepció més pròpia del capitalisme del moment).

No és d’estranyar, doncs, que una de les batalles bregades pel capitalisme neoliberal sigui retornar a la concepció individualista dels drets en l’àmbit laboral, com demostra l’última reforma laboral de 2012 que promou els pactes individuals i d’empresa, enfront de la institucionalització dels drets mitjançant la negociació col·lectiva. Aquesta pateix un profund atac amb l’objectiu d’extreure al major nombre possible de treballadors i treballadores de l’àmbit de protecció del conveni col·lectiu.

Precisament, l’extensió de l’anomenada classe mitjana va institucionalitzar aquesta nova reivindicació col·lectiva de caràcter instrumental: el col·lectivisme instrumental, la unió d’esforços com un mitjà per aconseguir finalitats individuals, interessos personals que afecten a col·lectius, un model de lluita que avui perdura en la forma de moviments socials, que es molt diferent del que representen els sindicats de classe, en els quals el fi i meta col·lectiva és millorar la vida de tota la ciutadania a través de l’increment del benestar, protegint les polítiques públiques de sanitat, educació i serveis assistencials, promovent la igualtat econòmica amb mesures fiscals i defensant la propietat pública.

Els drets laborals se sumen així als drets polítics, com a parts fonamentals de la ciutadania. Els sindicats són per tant actors fonamentals en aquesta batalla que es brega, en tensió permanent entre la institucionalització dels drets i l’individualisme, entre l’estat social protector i el capitalisme de el “salvi’s qui pugui”, on els períodes de crisi han servit més per al seu rearmament que per al seu declivi.

No hem d’oblidar que els mateixos que buiden de contingut l’Estatut dels Treballadors, reforma laboral rere de reforma laboral, són aquells que aproven lleis mordassa i es neguen a incorporar la dació per paga al nostre marc jurídic. Aquells que empresonen a sindicalistes. Aquells que imposen el copago farmacèutic i neguen la sanitat a les persones immigrants no regularitzades, o imposen un model educatiu excloent i no integrador. Aquells que inventen taxes per impedir l’accés a la justícia als humils. Aquells que alternen càrrecs de govern amb llocs en els consells d’administració de les empreses que en el seu moment van ser públiques, que han de subministrar necessitats bàsiques i que obtenen beneficis milionaris mentre tallen la llum o el gas a les persones més humils sense cap pudor. La mateixa batalla es brega en llocs diferents i els afectats són els mateixos: la classe treballadora.

Desmantellen els drets laborals al mateix temps que van derogant els drets polítics i civils. Ataquen als sindicats per tal que perdin la seva influència social utilitzant els mitjans de comunicació que posseeixen, amb una professió periodística mercenària en gran mesura i totalment en declivi.

La fallida d’aquesta democràcia, a través precisament de les decisions dels governs, ha portat la crisi de ciutadania i de la classe política, vista aquesta última com un instrument o de poca utilitat o al servei d’aquests poders fàctics insaciables. Tot això ha rossegat en part els sindicats, incapaços de fer front al missatge neoliberal que ha anat calant en la gent a través d’uns mitjans de comunicació la propietat dels quals recau a les mateixes mans gens innocents.

En aquest context, neixen col·lectius de protesta i denúncia la mobilització i demandes dels quals són incorporats a les reivindicacions dels grups polítics o partits d’esquerra. Protestes que pateixen la contradicció de considerar a les forces sindicals com a part del establishment, renegant de la seva labor, i segurament a causa del seu desconeixement. I dic contradicció perquè en el marc ideològic de l’esquerra, qüestionar la labor dels sindicats a petita i gran escala en defensa dels drets dels treballadors i en conjunt dels ciutadans, és ignorar la realitat i, senzillament, caure en el parany mediàtic construït des de la dreta.

No hi ha ciutadania sense drets laborals, no hi ha drets laborals sense sindicats.

La participació ciutadana com a capdavantera de la democràcia

Amb la crisi del parlamentarisme i la desafecció política, els ciutadans han trobat en la participació ciutadana un model amb legitimitat social, un mecanisme de democràcia directa pel qual  es poden sentir part del sistema polític i sembla ser l’eina que permetrà que les demandes comencin a ser escoltades. Un mecanisme que dóna resposta a la crisi de la democràcia representativa i pot establir les bases per a la construcció d’una nova democràcia autènticament participativa.

Així, els carrers s’omplen d’assemblees i les webs o xarxes municipals de mecanismes de participació directa; els processos participatius estan a l’ordre del dia com la nova forma de fer política, mitjançant vots telemàtics, consultes ciutadanes o pressupostos participatius. Tot això en la cerca de la regeneració democràtica necessària, que impliqui a la gent en les decisions públiques, més enllà de votar cada quatre anys.

Però un procés que en teoria pot presentar-se com la “nova democràcia”, té infinitat de problemes pràctics als quals els partits d’esquerres s’enfronten cada dia, en practicar el sistema assembleari d’informació i debat, tan tradicional al món sindical i tan nou per als polítics, més acostumats aquests últims a parlar en actes públics d’aplaudiment dels acòlits del partit, que a bregar amb les qüestions que planteja la ciutadania de les seves decisions de gestió.

La gent demana participar més activament al llarg del procés de decisió per tal de  ser escoltada. L’esquerra no es rendeix malgrat les dificultats intrínseques i la por inherent a la pèrdua de capacitat de control sobre la pròpia gestió, i segueix buscant mecanismes de participació que la acostin en el sentir ciutadà en un context on l’individualisme genera suspicàcies de tot aquell que alça el cap per reivindicar o protestar.

Una assignatura pendent: la igualtat

La ciutadania substantiva va arribar molt més tarda per a les dones, i ara com ara, malgrat el reconeixement formal, en la pràctica dista molt de la igualtat real, especialment quant als drets socials.

No només el vot ha estat una àrdua batalla que encara es brega en gran quantitat de països, també ho han estat el dret de propietat i de decisió, centrant-se avui les reivindicacions en l’àmbit laboral (major precarietat, sostres de cristall, desigualtat salarial…) i de representació.

A pesar que el moviment feminista es troba afermat en la nostra societat, crida l’atenció que segons el CIS d’abril de 2016 només l’1,3% de la població es defineix com a feminista, i això en una societat en la qual la dona és discriminada i invisibilitzada, maltractada i fins i tot assassinada. Potser la demonització del terme feminista hagi calat però també ho han fet les idees feministes, doncs s’ha aconseguit que la societat s’escandalitzi davant afirmacions masclistes i els valors del feminisme s’han traduït en abundants lleis que regulen el divorci, l’avortament, la violència de gènere, i les quotes de la llei d’igualtat. Malgrat tot, la societat òbvia o desconeix que feminisme no és més que reivindicació de la igualtat i avui poques persones (la majoria pertanyent a la jerarquia eclesiàstica) s’atreveixen a afirmar en públic que són contràries a la igualtat entre homes i dones.

A l’àmbit polític, va ser necessari imposar quotes de gènere per llei per incrementar la presència femenina als parlaments de més de 60 països. En l’Estat espanyol va ser a través de la Llei Orgànica d’Igualtat 3/2007 per a la igualtat efectiva entre dones i homes. Si bé és cert que gradualment s’havia produït un increment de la presència de dones en la política, especialment gràcies als partits de l’ala esquerra, que han anat incloent prèviament aquestes quotes en els seus propis estatuts, a més d’altres mecanismes que no són legalment obligatoris com les “llestes cremalleres”. Però tot i amb això, els càrrecs de major responsabilitat solen estar en mans dels homes (“el sostre de cristall”). Els portaveus parlamentaris solen ser homes, les candidatures a Presidència del Govern són ocupades únicament per homes i són poques les dones que aconsegueixen llaurar-se un nom en política sense que les hi titlli de despietades o qualsevol un altre qualificatiu sobre la seva suposada personalitat; analitzant formes de ser que mai es valoren en els homes. Les dones estem, però no formem part dels àmbits de decisió. El principi de presència equilibrada en els nomenaments de l’art. 55 de la llei 3/2007 s’ha quedat en bones intencions i pocs resultats reals.

Així mateix, la conciliació familiar i laboral segueix considerada socialment com un problema que afecta a les dones, per aconseguir passar més temps amb la seva descendència i poder dedicar temps a les tasques de la llar. En l’àmbit de la política, precisament s’observa una diferència substancial entre elles i ells: l’estudi 2827 CIS va analitzar les dificultats de conciliació laboral-familiar de les diputades i diputats autonòmics i de Corts Generals, el resultat va ser que solament el 21% dels diputats no tenen parella, enfront del 38% de les diputades; un 33% de les diputades no té fills, enfront d’un 14% dels diputats.

La desigualtat en l’acompliment de les tasques domèstiques és vista com a causa rellevant en la marginació laboral de la dona a nivell europeu, segons es desprèn de l’Enquesta Social Europea de 2010.

En l’àmbit sindical existeix certa diferència d’afiliació entre homes i dones, si bé gràcies a la labor interna dels sindicats quant als càrrecs orgànics existeix una pràctica igualtat en el sindicats majoritaris (49% en el cas de CCOO, 51% en el d’UGT), aquesta igualtat es trenca, però, en les secretaries generals territorials en les quals la gran majoria recau en homes.

(http://www.eldiario.es/politica/sindicatos-mayoritarios-suspenden-materia-igualdad_0_162733962.html).

En el sector privat la covardia del contingut de la Llei Orgànica d’Igualtat 3/2007 ha fet que sigui una llei carregada de bones intencions pràcticament ineficaç puix que exigeix mesures únicament a les empreses de més de 250 empleats (Art. 45.2.), i així el sector directiu empresarial segueix en mans de la meitat masculina de la societat, obviant les capacitats directives de l’altra meitat. En l’àmbit públic, ha estat gràcies a la batalla sindical que s’avança mitjançant els plans d’igualtat, si ben segueix existint bretxa salarial i sostre de cristall, especialment en els nomenaments de lliure designació i en els alts càrrecs.

La imatge de la dona en els mitjans de comunicació continua sent un objecte utilitzat com a reclam de venda amb no poques connotacions sexuals. La seva presència als programes de TV sol estar associada més a la presència estètica que al debat de temes de rellevància política i social, escassejant les tertulianes malgrat abundar tertulians d’ínfim nivell professional.

Quant als mitjans de comunicació social i la publicitat, per la seua influència, són elements bàsics de reforçament dels estereotips sexistes. Les dones utilitzades ja siga com a objectes de reclam, ja siga com a públic objectiu dels diferents productes, són un dels centres del món publicitari i en alguns casos i en certs aspectes pot contribuir a la perpetuació de models degradants per a les dones.

La Llei 34/88, d’11 de novembre, General de Publicitat, modificada per la Disposició Addicional Sexta de la Llei Orgànica 1/2004, de 28 de desembre, de Mesures de Protecció Integral contra la Violència de Gènere, en l’article 3 estableix que “És il·lícita la publicitat que atempte contra la dignitat de la persona o vulnere els valors i drets reconeguts en la Constitució especialment pel que fa a la infància, la joventut i la dona”, incloent específicament “Els anuncis que presenten les dones de forma vexatòria o discriminatòria, bé utilitzant particularment i directament el seu cos o parts del mateix com a simple objecte desvinculat del producte que es pretén promocionar, bé la seua imatge associada a comportaments estereotipats que vulneren els fonaments del nostre ordenament coadjuvant a generar la violència a què es refereix la Llei Orgànica 1/2004, de 28 de desembre, de Mesures de Protecció Integral contra la Violència de Gènere”.

A més d’aquesta Llei, hi ha un elevat nombre de normes que tenen com a objecte posar límit a la publicitat sexista, tan generals com en camps específics. Gràcies a aquestes normatives no hi ha dubte que la publicitat sexista constitueix una modalitat de publicitat il·lícita. No obstant això, en la majoria d’ocasions, les normes són de caràcter obert i per tant ha d’analitzar-se cada cas concret i les circumstàncies que ho rodegen per a poder declarar-les il·lícites. El sexisme als anuncis no sempre és explícit, per això és important saber detectar el sexisme en la publicitat. En l’evolució del masclisme en la publicitat hem passat d’un masclisme explícit a un implícit; i allò, de vegades pot ser inclòs més perillós, pel que fa a que la ciutadania incorpori en el seu marc cognitiu com a normal comportaments que no han de ser acceptats.

En quant als rols i estereotips de gènere podem assenyalar l´ús d’estereotips en el repartiment de labors tant dins de la llar com en l’àmbit laboral, on les dones mai es veuen ocupant llocs laborals de direcció o poder associats al prestigi social.

A més aquest tipus de publicitat ja és reflexa des de la infància, ja en les campanyes de joguets de nadal, o en les tendes de joguets transmeten explícita o implícitament missatges segons els quals un joguet està principal o exclusivament dirigit als xiquets o a les xiquetes.

Per tant, és evident que els mecanismes existents no són suficients per a frenar la utilització denigrant de les dones com a reclam publicitari.

Sembla que existeix un clar interès per mantenir el status quo que relega a la dona a un paper servil cap a l’home.

En definitiva, la dona segueix mancant de bona part dels drets de ciutadania encara que en teoria els posseeixi tots, mentre la societat es construeix sota la mirada d’una meitat de la gent, obviant a l’altra meitat.

La crisi de la ciutadania de la mà de la crisi de l’anomenat Estat de Benestar

Portem anys sentint que l’Estat de Benestar es troba en crisi, i amb aquesta crisi s’ha produït una pèrdua de capacitat d’incidència dels partits polítics, que s’identifiquen amb una reivindicació que respecta el model econòmic com a única font possible de creixement i riquesa. Els partits d’esquerres han renunciat, en la seua majoria a la crítica cap al model capitalista, optant per trobar la forma de mitigar els danys que aquest model causa a la societat. Així, se limiten a reivindicar una major aportació a les partides socials, centrant el debat en quant benestar es pot permetre l’Estat i defensant que l’Estat de Benestar és l’únic mecanisme per a garantir la igualtat.

No obstant, ens trobem davant un nou context social en el qual la ciutadania qüestiona el model de democràcia de dalt a baix, amb major o menor por als canvis, però sempre amb descontentament cap a aquesta democràcia que ha deixat buits els drets que ens van explicar que posseíem d’antuvi en una Constitució que està vigent.

Així, noves veus busquen models productius que potenciïn la igualtat, atacant l’arrel del problema, sense arribar a ser capaços d’oferir una alternativa palpable a allò ja conegut i patit que siga comprensible per la ciutadania. A pesar que cal afirmar que la popularitat del model econòmic de capitalisme portat al seu màxim apogeu, a través del rescat bancari es troba també en crisi, identificat per la ciutadania com a font de desigualtat i injustícies, i per tant, culpable de la inaccessibilitat dels drets de ciutadania polítics i socials. Però quina és l’alternativa? I en aquest context, quin és el paper que han de jugar els sindicats de classe?

És precisament en aquest context, on l’individual venç al col·lectiu, on els sindicats juguen un paper determinant, puix que són precisament els encarregats de la nostra defensa com a societat, com a classe majoritària, la treballadora, que requereix la inversió de l’Estat en polítiques socials i que exigeix els drets que representa la ciutadania. El sindicat no és percebut com un candidat electoral que anhela el poder. El sindicat és la veu d’aquest treballador que malgrat treballar segueix sent pobre, és la veu de tots els treballadors que reclamen seguretat, accés a un habitatge digne, renda social bàsica, impostos proporcionals, economia al servei de les persones, una justícia amb recursos i accessible per a tots; és qui posa veu als teus drets.

Potser sigui la defensa dels interessos col·lectius un dels motius pels quals els joves no s’afilien als sindicats, tot i que els estudis sociològics els situen com a persones preocupades pels seus interessos individuals mentre son castigats col·lectivament. Incapaços de comprendre que el sindicat és un instrument clau per millorar la seva situació col·lectiva.

Evidentment els sindicats són actors fonamentals en la defensa dels drets socials, part activa en la lluita pels drets polítics i impulsors de les conquestes de drets civils. No és d’estranyar que els sindicats de classe comptin amb secretaries que abasten tots aquests àmbits de lluita i reivindicació, conscients que en aquesta batalla per la recomposició de la ciutadania, l’estructura organitzativa sindical és fonamental per aconseguir algun èxit. Els qui parlen de la crisi dels sindicats donada la pèrdua d’afiliació o d’influència obvien que no existeix una altra organització social tan potent, amb tanta implantació, que defensi les polítiques de benestar al mateix temps que exerceixen la representació i defensa individual dels treballadors.

La reforma de la Constitució: fem ciutadania

La vigent Constitució, nascuda d’un context social i econòmic ben diferent de l’actual, ha sigut incapaç de consolidar i protegir els drets que caracteritzen al constitucionalisme social i per tant de garantir i abastir tots els àmbits propis de la ciutadania substantiva més enllà dels reconeixements formals. Uns drets arreplegats com a drets fonamentals, altres com a principis rectors, en qualsevol cas molts d’aquests drets formen part d’una sèrie de paraules buides de contingut per a bona part de la societat.

La Constitució espanyola de 1978 compta ja amb trenta-huit anys des de la seua aprovació. Ni els problemes d’aquell moment són els d’ara ni està pensada per als reptes amb que ens trobem en la segona dècada del segle XXI. La part dogmàtica de la Constitució (drets i llibertats) no està al nivell dels avanços que s’han donat en altres latituds, i les garanties, com ja hem comentat, són fràgils i limitades o senzillament inexistents, pròpies d’un constitucionalisme dèbil. El fet que l’article 53 de la Constitució dispose que determinats drets siguen de primera, de segona o de tercera categoria – incloent dintre d’aquests pràcticament tots els drets socials, que no compten amb garanties per a la seua aplicació- ha fet possible el desmuntatge de l’Estat Social, amb la legalitat pròpia d’una Constitució dèbil, però sense la legitimitat de la decisió popular.

La gent es pregunta si el dret al treball que arreplega la Constitució serveix per a alguna cosa davant les reformes laborals dels uns i els altres i amb més de quatre milions de desocupats. La igualtat formal com a dret fonamental que arreplega aquest text escrit a soles per homes i mancat de perspectiva de gènere, ja hem vist que no ha suposat la igualtat material, donat que no compta amb drets i obligacions que transformen la realitat. Els canvis han vingut de la mà del feminisme, la Constitució no donava els instruments.

Altre dret fonamental àmpliament qüestionat en quant a la seua eficàcia és el dret a la informació, pràcticament sense desenvolupament, a pesar dels esforços de CCOO per l’existència d’un Estatut del Periodista que va ser pres en consideració en el Congrés dels Diputats la VIII legislatura (2004-2008) es va quedar sense tramitar per les pressions dels grans grups mediàtics sobre el govern socialista de llavors.

A l’àmbit sindical, si bé el dret a la llibertat sindical i el dret de vaga (art. 28 CE) obtenen la categoria de fonamentals i per tant son drets especialment protegits, el dret a la negociació col·lectiva i el conflicte col·lectiu (art. 53.2 CE) o a la participació institucional (art. 129 CE) queden fora de eixe nucli reforçat, a pesar de constituir tasques fonamentals de l’exercici propi de l’acció sindical. Un text constitucional de hui hauria de protegir els drets de la classe treballadora, deixar clar quin és el contingut del dret a la llibertat sindical, protegint les múltiples accions que duen a terme els sindicats, donant així compliment a l’encàrrec de l’art. 7 del mateix text: “contribuir a la defensa i promoció dels interessos econòmics i socials que els són propis.”

La part institucional, a la vista està, tampoc respon a les necessitats de hui. Tres dècades d’autonomies han creat les condicions per a avançar cap a un nou tipus de descentralització, més evolucionat, que reconega la plurinacionalitat de l’Estat i la necessitat què els fonaments de la convivència s’organitzen democràticament i en igualtat entre tots els components socials de l’Estat, per a qui vullga formar part del mateix. Cal avançar sense por.

La impotència ciutadana ha generat un clima de desconfiança cap a la capacitat de la Constitució com a garant de les conquistes socials de la democràcia i la capacitat per a fer front a l’espenta dels poders fàctics, el poder financer, amb un poder decisori sobre el govern de torn que esdevé cada dia més evident per a la gent. I més encara ha esdevingut una rèmora sobre els necessaris avanços i millores en una democràcia qüestionada i deslegitimada pels successius escàndols de corrupció que afecten fins i tot a les entitats encarregades del control econòmic i polític.

El fet de mantenir anacronismes, com la monarquia, i dintre d’aquesta, la inviolabilitat de la figura del Rei o la preferència de l’home sobre la dona en la successió del tron, evidencien que el text de la norma fonamental requereix ser debatut, actualitzat conforme la societat de hui i ratificat per la ciutadania actual.

A això, hem de sumar que hui per hui la majoria de la població no va votar la constitució vigent. Tres de cada quatre espanyols de hui no pogueren votar la Constitució el 6 de desembre de 1978.

És necessari iniciar un procés constituent en l’Estat espanyol, que conduïsca a la reforma constitucional, a fi que el poble recupere la sobirania, es debata i naixi un nou text que garantisca un Estat Social i democràtic avançat.

La realitat és que el procés constituent de 1978 va ser més el producte de la negociació de partits polítics sobre la forma d’Estat, l’estructura territorial o els drets i les seues garanties. No va haver un procés constituent participatiu, sinó sols un referèndum del conjunt del text en què la gent que volia democràcia tenia a soles una opció.

La interacció de la ciutadania i dels agents de representació dels interessos socials és imprescindible per a garantir que el debat transcendeixi els murs dels redactors i que el text abast el major consens social possible.

Cal dir que la Constitució de 1978 votada en el seu dia ni tan sols és el text vigent, donat que ha patit dues reformes explícites i algunes mutacions constitucionals sense ser sotmeses a referèndum algú. Les reformes explícites afectaren els articles 13 i 135; la primera, per fer possible la ratificació del Tractat de Maastricht de 1992 i la creació de la Unió Europea, tal com hui la coneguem, inclosa la competència monetària en mans del Banc Central Europeu; la segona, en 2011, per a constitucionalitzar el principi d’estabilitat monetària i sotmetre’s així a les decisions de la troika comunitària. Una reforma de l’art. 135 CE que donà peu a La Llei Orgànica 2/2012, de 27 d’abril, d’Estabilitat Pressupostaria i Sostenibilitat Financera (LOEPSF). A més, cap dels tractats d’integració europeus ratificats per Espanya ha estat sotmès a referèndum; l’únic, la fallida “Constitució Europea”, que mai va estar vigent gràcies a l’oposició ciutadana en països com França i Holanda.

De fet, cal recordar que, segons els baròmetres del CIS dels últims anys, existeix en la ciutadania un amplíssim desencant per la política, sent la classe política, els partits i la política en general un dels principals problemes. Si ben és cert que la classe política mai ha sigut molt popular, des del 2007 fins ara la confiança s’ha reduït a la meitat tant en els polítics com en el Parlament, posant en dubte el model i funcionament del sistema democràtic que tenim. Evidentment la corrupció és considerada com una causa rellevant d’aquesta desafecció, al percebre com a element que ataca l’efectivitat i la imparcialitat institucional. L’última enquesta del CIS d’abril de 2016 arreplega que de cada 4 persones 3 creuen que els polítics prenen decisions per als seus interessos personals.

Front això, l’única solució és la democràtica. Regenerar la societat en el marc de la reconstitució de l’estat, tant institucional com territorial, on les persones puguen decidir com a poble el que fins ara se’ls ha vetat: qui som, qui vol formar part de l’Estat, quines són les nostres prioritats de vida en comú, quins mecanismes de participació volem incorporar, i quina és la naturalesa de les funcions públiques i el control cap als governants, per posar alguns exemples.

Aquesta decisió sols es pot realitzar a través d’un procés constituent.

Construïm democràcia. Parlem, dialoguem i arribem a consensos de drets civils, polítics i socials inalienables. Fem ciutadania.

 

Bibliografia:

  • El poder político en España: parlamentarios y ciudadanía, CIS, 2016.
  • Por una Asamblea Constituyente, Sequitur, 2012.
  • Ciudadanía y clase social, Alianza Editorial, 1998.
  • Igualdad de género y no discriminación en España: evolución, problemas y perspectivas, Centro de estudiós Políticos y constitucionales, 2016.
  • Libertad sindical y constitución, Ediciones Laborum, 2002, Isabel Marin Moral.
  • Los sindicatos en España frente a los retos de la globalización y del cambio tecnológico, Laboratorio de Alternativas, 2008, Holm-Detlev Kohler.
València, 13 de gener de 2017