Fabio Ghelfi
Responsable d’Internacional de la CGIL de la regió de Lombardia
En relació a les polítiques d’austeritat i la ideologia que les promou, la reflexió que crec que cal en l’inici d’aquest 2016 sorgeix d’una exigència d’anàlisi estratègica i tàctica. Una anàlisi sobre el pla d’acció per posar en marxa una visió alternativa de forma robusta i estructurada, de manera que pugui ser coneguda i difosa entre el ciutadans europeus.
Tenim ja confirmacions provinents d’institucions al marge de tota sospita sobre la ineficàcia a l’hora de treure Europa de la crisi iniciada el 2008 i de les receptes econòmiques i socials de l’austeritat. Això ens pot donar una mica de satisfacció, encara que no gaire.
Igualment, però, com a sindicalista i en general activista per una alternativa al neoliberalisme, crec que ens hem de preocupar força de com l’estratègia de les polítiques d’austeritat i la reducció dels costos i de les despeses, tot retallant les garanties socials i els drets, no és de fet gaire útil a l’hora de trobar la recepta per reactivar l’economia europea; ans al contrari. De fet, potser fins i tot de forma no gaire conscient per part dels promotors, és una operació eficaç per fixar encara altres punts en benefici d’una visió liberal de l’economia i de l’organització de la societat.
Per fer això, només cal alliberar-se de les estructures de tutela i reconeixement dels drets democràtics i socials que encara a Europa formen part de la recepta socio-institucional.
Per aconseguir-ho, està en curs des de fa anys una ofensiva cultural per l’austeritat. S’ha construït un relat del mal necessari, de la necessitat ineludible que no es pot evitar i encara menys rebutjar, doncs comportaria la catàstrofe o el precipici. I poc importa que els efectes positius no es vegin, el que compta és que s’inculqui en la ment dels ciutadans la certesa de l’absència de qualsevol alternativa.
Aquest és el perill més gran, ja que determina una ambient angoixant en el qual no hi ha cap viabilitat ni espai de maniobra per a una pensament alternatiu.
Aquesta és la percepció que tinc tot observant la situació des de la perspectiva italiana.
Com a moviment sindical hem estat en condicions, aquests anys, d’elaborar una visió sobre com reformar la situació i afrontar la modernitat, ja sigui en termes de drets como de polítiques econòmiques. En el pla analític les propostes de la CGIL estan molt estructurades, comporten solucions i proposen estratègies de forma clara.
Dos documents seran, per a nosaltres, fonamentals durant el 2016: el “Pla del Treball” i la “Carta dels drets fonamentals dels treballadors”. Amb el primer, ja fa alguns anys, hem posat en marxa una proposta sobre com reactivar l’economia del país tot donant respostes als enormes problemes que l’afecten. Fem propostes de política industrial juntament amb unes altres sobre mesures per resoldre problemes estructurals, com ara el desequilibri hidrogeològic o les mancances de les xarxes locals de transport públic. Amb un paper com ara el de promotors de l’esfera pública, podem activar segons creiem iniciatives virtuoses així com crear ocupació. Amb la carta, els nostres juristes han elaborat una proposta de llei que reordena, per primer cop des de l’inici de la desestructuració iniciada els anys noranta, el dret laboral. L’objectiu està clar des de les primeres línies del text: afirmar en una normativa el principi concret de la paritat de drets i condicions per a tots els treballadors i treballadores -tinguin o no contractes de treball estàndards-, definir la normativa que regula el mercat laboral amb la determinació de les fórmules contractuals útils per tal de conjugar qualitat, drets, flexibilitat i estabilitat laboral, i establir que en el món laboral així com en la seva representació el principi fonamental és la democràcia, amb regles segures sobre el còmput de la representació i de l’exercici dels drets sindicals.
Com en el pla d’inversions de la CES, en aquests documents hi ha un pensament alternatiu a la insuficiència de les polítiques de les retallades de les despeses, però sobretot hi ha quelcom que podria ser d’interès per als ciutadans als qui aconseguíssim fer arribar el missatge; i encara millor si aconseguíssim explicar-los la història de les raons i de les solucions que hi ha darrera aquests documents.
Evidentment, però, això no és suficient. Sobre els conflictes específics, el sindicat està en condicions d’establir una relació de comprensió recíproca amb treballadors i ciutadans, en l’afirmació de les directrius d’un pensament que té l’ambició de romandre autònom i alternatiu al pensament únic; no estem encara, però, en condicions de jugar el partit de forma eficient.
Els factors que ens podrien enfortir son òbviament múltiples; no creuria mai en la possibilitat de resoldre un problema d’aquesta magnitud amb una única solució.
Però dit això, penso que com a conclusió d’aquesta breu reflexió, seria útil posar l’accent en un factor per sobre dels altres: la nostra capacitat de desenvolupar relats eficients així com de poder difondre’ls i fer que s’escoltin.
Crec molt en aquest element de la tàctica de resistència i contraatac que hem de saber desplegar, però alhora sóc del parer que no és fàcil de posar-la en pràctica.
De fet, tot pensant en la necessitat d’explicar allò que proposem i les raons per les quals ho fem, veig elements de la recepta que hem de recuperar:
En primer lloc, trobar el lligam sentimental de l’anàlisi tècnica de les nostres solucions amb els homes i les dones als qui ens adreçarem (en la pràctica penso que si tinc una bona idea sobre com millorar les condicions de treball, és amb els treballadors i les treballadores amb qui l’he d’elaborar i a qui he de fer acceptar i difondre la bondat de la meva idea).
I també, definir amb treballadors i activistes la necessitat d’acceptar que les batalles que volem dur endavant són batalles, potser, de molt llarga durada i que en tot cas no les gaudiran ells sinó els seus propis fills. Sembla absurd però, des d’aquesta gran limitació, del fet de no poder obtenir-ho tot immediatament (com voldria d’altra banda la cultura estesa entre la nostra societat de l’ús i consum immediat i del just in time) potser podria derivar-se un element de força. Es tractaria, des del meu punt de vista, de la força d’estar convençuts de fer quelcom útil, d’actuar pel proïsme, de donar i de donar-se una perspectiva.
Si penso en les generacions d’activistes que han fet grandiosa la història del moviment obrer, només puc convèncer-me que aquella història ha estat fet per homes i dones que s’havien donat una perspectiva, la qual els donava força i ànims per convèncer els altres a estar al seu costat.
En definitiva, penso que un relat per contrastar l’austeritat ens seria útil, però també que aquest relat serviria per vehicular les moltes i bones idees que hem aconseguit generar. Crec també que en el relat resideix un factor generador de força i d’agrupació. Penso sobretot que un bon relat ajudaria a donar suport i a definir una perspectiva sobre com es podria fer tot això de forma millor i diferent i que, a més, serviria per donar-nos l’alè que ens entra pels pulmons quan aconseguim alçar la mirada cap a l’horitzó.
(Traducció de Josep Maria Benito i Michela Albarello)
Barcelona, 2 de febrer de 2016