Sergi Cutillas
Economista i membre del Grup Impulsor d’Un País en Comú
Les finances són una manera clàssica i capitalista de fer beneficis, basada en el préstec de diners a canvi d’un interès. Aquestes es regeixen pel principi més bàsic del capitalisme, invertir uns diners per finalment rebre més diners. Aquesta forma de consecució de beneficis té mil·lennis d’antiguitat, atès que ja tenia lloc a Babilònia, la Grècia antiga o la Roma imperial, per la qual cosa és molt anterior al capitalisme.
El capitalisme ha passat per diverses èpoques, les quals han donat lloc a noves èpoques a través de grans crisis econòmiques. El capitalisme industrial manufacturer de mitjana escala del segle XIX protagonista a Gran Bretanya necessitava de les finances per proveir-se de crèdit que facilités el funcionament de la seva activitat de compravenda, d’inversió i de producció. Per a aquest primer sistema industrial capitalista les finances eren indispensables però suposaven una part petita i encara poc sofisticada de l’economia. Aquest tipus de finances són les que van conèixer economistes polítics com Smith, Ricardo i Marx, la qual cosa explica que les seves anàlisis de les finances siguin insuficients per entendre el moment actual.
La Llarga Depressió, que va tenir lloc en l’últim quart del segle XIX a la Gran Bretanya, però que va afectar a totes les economies industrialitzades, va desplaçar l’hegemonia industrial de Gran Bretanya als Estats Units i Alemanya. En aquest nou cicle el sistema de producció va adquirir major escala, i es va caracteritzar per l’aparició de la indústria pesant i l’emergència dels grans monopolis. La nova economia dels “barons lladres” i els seus monopolis necessitava de grans quantitats de capital per desenvolupar les seves activitats, de manera que les finances havien de ser també d’escala equivalent, donant lloc a l’aparició dels gegants financers. A partir d’aquest moment els bancs es van organitzar en societats anònimes que van posar en marxa diferents activitats que van anar més enllà de prestar per al funcionament normal de la indústria, participant per exemple de forma massiva en els mercats de capitals -invertint pel seu compte o facilitant la participació d’altres empreses en aquests- realitzant transaccions financeres internacionals, etc. Aquest fenomen s’ha de considerar l’aparició de les “altes finances”. A través d’aquestes noves activitats, sovint van ser aquestes mateixes companyies financeres les que van adquirir un poder de control sobre el sector industrial i comercial. La nova normalitat, en què els bancs van sistematitzar la consecució de beneficis a través de la participació en els mercats de capitals -com les BOSSES- va generar tota mena de bombolles. Aquest tipus de capitalisme era ja molt diferent al que van estudiar Smith, Ricardo i Marx. En aquest nou capitalisme les finances van prendre un paper principal, i coneguts teòrics d’aquest nou cicle com Hilferding o Lenin van afirmar que aquestes eren essencials en l’expansió imperial en un capitalisme dedicat a dividir el món, que s’apoderava dels estats, els feia competir, els militaritzava i finalment els feia entrar en guerra, com va passar amb les dues guerres mundials. Aquesta va ser la primera ascensió de les finances, la qual finalitza amb l’orgia especulativa que va portar al crac del 29.
La seva conseqüència va ser la Gran Depressió de la dècada de 1930, en què l’economia mundial va deixar de funcionar i el mercat mundial es va dividir en parts que no comerciaven entre elles. A conseqüència d’això, la política va esdevenir també conflictiva i inestable, amb l’aparició dels diferents moviments feixistes i el règim soviètic a Euràsia. Durant aquesta crisi, les finances es van encongir i van començar a ser posades sota control. Es van introduir lleis com Glass-Steagall i les seves homòlogues en diferents parts del món, les quals establien límits en les activitats que els bancs podien realitzar, imposaven quotes al crèdit i límits als tipus d’interès. També es van establir polítiques de controls de capitals. Franklin Delano Roosevelt, president dels EUA, tement un aixecament d’un moviment socialista emergent en els EUA, i comprenent la gravetat i el caos generat pel col·lapse capitalista en el món, va entendre que per salvar el sistema capitalista havia de fer concessions socials que no s’havien realitzat fins a aquest moment. Aquestes concessions es van dur a terme de forma semblant a Europa després de la Segona Guerra Mundial, atès la por a l’auge del socialisme a Europa Occidental. Tornant a les finances, cal aclarir que el punt més determinant en la posada sota control de les finances va ser la Segona Guerra Mundial, en la qual les finances van ser posades al servei total de l’estat federal per finançar la guerra tant dels aliats com de els propis EUA.
La nova fase del capitalisme que va emergir en la postguerra és un sistema en què els bancs estaven ja sota control estatal. Aquest control de les finances, que s’ha anomenat “repressió financera”, produeix el període més extraordinari de la història del capitalisme, caracteritzat pel consum de masses que es recolzava en nous mètodes de producció també de masses. En aquest període, l’economia va passar a estar dominada per grans grups industrials transnacionals, que de mica en mica van anar creixent i internacionalitzant la seva activitat i poc a poc van anar eludint el control de les regulacions estatals, les quals, paral·lelament, es veien atacades des de la política a partir dels anys 70s.
El cicle daurat del capitalisme va entrar en crisi aquesta dècada, conduint novament a la transformació de les economies desenvolupades. El nou cicle, en el qual vivim actualment, es caracteritza pel domini de les relacions financeres respecte a la resta de relacions econòmiques, tant en l’esfera de la producció com de la circulació. En ell, les regulacions financeres han desaparegut poc a poc i el capital circula lliurement per la major part del globus. Aquesta és, podríem dir, la segona ascensió de les finances, després del interludi de 30 anys provocats per la Gran Depressió i la Guerra Freda.
En aquests anys, els grans negocis s’han transformat. Les grans corporacions van adquirir capacitat de finançar les seves inversions a través de la retenció dels seus propis beneficis, i mitjançant la participació en els mercats de capitals. Atesa aquesta enorme i nova disponibilitat de liquiditat i efectiu, les grans empreses van iniciar novament la seva participació en els mercats financers a la recerca de beneficis financers en diferents formes. Aquestes transformacions financeres van transformar a la vegada les organitzacions, alterant els incentius i així les pràctiques inversores, els horitzons estratègics -es centren ara en el curt termini-, les relacions entre accionistes i gestors, les jerarquies, les retribucions, etc. El sector productiu, podríem dir, doncs, balla cada vegada més al so de la música dels mercats financers. Els bancs, al mateix temps, es van transformar, relacionant-se amb l’economia d’una forma diferent, participant de nou en activitats d’inversió en els mercats de capitals, la qual cosa va fer que les finances iniciessin un procés de creixement extraordinari. Potser el millor exemple d’aquest creixement sigui el dels mercats de derivats, els quals van conduir a l’actual crisi global, i que gairebé no existien a la fi dels anys setanta. Actualment, superen la marejadora xifra d’1.000 bilions de dòlars -el PIB mundial se situava en 74 bilions de dòlars en 2015- de saldo en valor assegurat -cal aclarir que això no vol dir que aquests diners hagi canviat de mans- tenint en compte els derivats contractats de forma bilateral -over the counter- i els comerciats en mercats organitzats. El volum de les transaccions dels mercats de derivats és d’aproximadament 12,5 bilions de dòlars diaris. Aquestes transaccions estan subscrites en més d’un 90% per entitats i agents financers, de manera que, mentre que en teoria els derivats actuen com a segurs per a l’economia productiva, menys del 10% estan en mans d’agents no financers. Els agents que componen aquests mercats són entre 10 i 15 bancs, que concentren a les mans un poder oligopolístic colossal i perillós en el sector financer, amb el qual exerceixen una enorme influència tant econòmica com política en les nostres societats.
Aquest canvi ha vingut acompanyat d’un canvi polític ideològic, en el qual una nova ideologia anomenada neoliberalisme, que defensa les bondats del mercat i de la globalització, ha promogut no només la liberalització de les finances, sinó també dels mercats laborals i de l’economia en general. Dins d’aquesta dinàmica, es duen a terme privatitzacions del patrimoni públic i comú, a més de produir-se atacs a l’estat del benestar i al món de treball, que es tradueixen en reduccions de salaris i de prestacions socials, forçant a la població a dependre cada vegada més de les finances per proveir-se de serveis bàsics que abans proveïa el sector públic o que podien adquirir quan els salaris eren més grans. Tot això augmenta la desigualtat i deteriora la cohesió social i la convivència a gairebé tothom. Aquests canvis, paradoxalment, no haguessin estat possibles sense la intervenció contundent de l’estat en l’economia, que ha facilitat el canvi institucional, legal i econòmic que ha donat forma al període de la segona ascensió de les finances, ni tampoc sense el lideratge de governs de centre-esquerra.
Durant aquesta fase del capitalisme, la socialdemocràcia, així com una important part de l’esquerra, assumeix que aquest procés de financiarització del capitalisme és irreversible o impossible de regular des de les institucions democràtiques estatals existents, de manera que ha acceptat la noció propagada per la classe dominant que cal crear noves institucions globals a partir de la fusió de les estatals, per després iniciar el procés de regulació. En realitat, la intenció de la classe dominant financera és crear estructures supra-estatals com sistemes tributaris i monetaris, que permetin una major mobilitat del capital i majors economies d’escala, així com la derogació de les concessions socials incorporades a les constitucions de postguerra.
Tot i això, la pervasivitat del poder econòmic en la financiarització fa pensar a molts que cal crear institucions democràtiques supranacionals per arribar a un estat democràtic global, ja que argumenten que regular al capital financer des de les institucions estatals existents és difícil o impossible. No obstant això, aquesta argumentació està plena de problemes. El primer és que s’atribueix als estats una escala insuficient davant els poders econòmics, sense tenir en compte que qualsevol administració estatal d’un país com Itàlia o Espanya té molta més estructura, palanques econòmiques -si no renuncia a utilitzar-les-, coneixements, coordinació interna i treballadors que qualsevol burocràcia supra-estatal que es pugui generar a mig termini. La segona fallada de tal argumentació és que exagera els problemes econòmics i tècnics que, suposadament, no permeten regular el capital a nivell dels estats, o en ocasions se sustenta sobre raonaments fal·laços que no tenen evidència empírica que els suporti. En realitat, l’evidència mostra que aquestes polítiques -com el maneig dels tipus de canvi, la reducció de deutes, la implementació de controls de capitals o la introducció de polítiques industrials- són perfectament manejables des d’economies de mida mitjana com les de la perifèria europea i, fins i tot, des d’economies menors. El tercer, és que les institucions estatals ja existeixen, mentre que les institucions supraestatals, que suposadament regularan el capital, encara no. Qualsevol dificultat tècnica a nivell estatal queda empetitida comparada amb el projecte de regular les finances des d’institucions que, per ser creades, necessiten de processos que superin tota mena de traves polítiques, econòmiques i culturals arrelades a les dinàmiques capitalistes estatals; canvis que mai s’han donat en la història en absència de conflictes bèl·lics. i per als quals, no només la història, sinó també la resposta actual de les ciutadanies en recents eleccions, ens confirma rotundament que hi ha poques o cap possibilitat de ser culminats a través de processos consensuats.
L’estratègia de construcció de super-estats i posterior regulació des d’aquests semblaria més una estratègia de fugida, que a alguns ens sembla motivada per la por, potser inconscient, sorgit de la comprensió que l’única manera de restablir la democràcia a l’època de la financiarització passa per afrontar el conflicte global a escala local i estatal, aquí i ara. Aquest conflicte dur i desagradable, que passa per l’enfrontament amb les classes dominants, no pot dur-se a terme poc a poc, o des de la moderació política, atès que requereix de mesures que s’han d’implementar en un curt període de temps si un nou govern transformador vol sobreviure, atès que aquestes atempten contra el nucli dels privilegis dels que governen l’economia, que faran tot el possible per fer caure a tal força democràtica. Aquestes mesures indispensables en l’àmbit financer per democratitzar la societat són la socialització i democratització del sistema financer – i així del crèdit-, inclosa la banca central i així la política canviària -tipus de canvi- i monetària -tipus d’interès-, la reducció dels balanços financers -els deutes públics i privats-, així com l’establiment d’estrictes restriccions de la circulació del capital a nivell domèstic i transfronterer -controls de capitals i impostos financers-. Aquestes mesures estructurals en l’àmbit financer són les que, de vegades, es volen eludir buscant difícils solucions fora dels nostres àmbits competencials i sobirans. I és que en el fons, des de la caiguda del mur de Berlín, gran part de l’esquerra ha perdut la confiança de ser prou capaç de poder gestionar tal procés de transformació, o simplement, ha acceptat, com ja ho van fer alguns com Mitterrand fa tres dècades i que avui paguen les conseqüències, que no és possible fer-ho i que el capitalisme amb cara amable és l’únic sistema al qual podem aspirar, i que per tant, realment, no hi ha alternativa. Davant d’això cal afirmar que sí es pot.
Barcelona, 24 de maig de 2017