Manuel Alcáraz Ramos
Professor de Dret Constitucional de la Universitat d’Alacant
Un subproducte de la crisi és l’acumulació d’idees que es van donant per bones, o per dolentes, abans de sotmetre’s al sedàs de la crítica: a l’angoixa dels sentiments li segueix la pressa de la raó per trobar receptes màgiques que curin els nostres mals. No és estrany que aquesta acumulació de presumpcions conflueixi en la política, que actua com a gran catalitzador d’incerteses. El problema és que la política també ha de servir per donar solucions als problemes, en especial als que afecten els sectors més fràgils. Per això és tan perillós fiar tot a l’ocurrència, a la novetat, a la frase enginyosa en les xarxes. Això té a veure amb com moltes opinions centren el seu discurs sobre la crisi en allò institucional. La qual cosa significa: A) Enfosquir el caràcter essencial de la crisi com a episodi de la lluita de classes i fer oblidar que el més gran dels problemes de qualsevol actitud crítica és la manca d’una teoria plausible de superació del capitalisme i B) Fer creure que es pot deslligar la crisi política d’aquest condicionant econòmic.
S’està constituint un discurs centrat en el descobriment de l’existència d’un règim conformat per una ambigua casta que hauria falsificat la voluntat popular des d’una Transició que, segons sembla, mai va existir. Però no és cert: la quantitat de mediacions entre el que és social, econòmic, polític i cultural és tan gran que aquesta simplificació oculta més que explica, el que s’aprecia millor quan observem: A) Moltes de les opcions adoptades en més de 30 anys de democràcia han gaudit d’ampli consens que no pot explicar-se per la simple manipulació; en aquests anys també hi ha hagut moments d’intenses lluites populars. B) Una cosa és donar per bo tot el relat oficial de la Transició i una altra negar la dialèctica d’una època difícil, els seus combats i la construcció d’espais de llibertat perdurables; els teòrics d’aquesta relectura se centren en ressaltar la traïció de l’esquerra, però ometen explicar quines alternatives existien, donada la correlació de forces. C) El model constitucional espanyol no es diferencia molt d’Estats del nostre entorn i la democràcia es va consolidar amb elevats índexs de participació i suport.
No devem doncs, pensar, en termes de règim, terme pejoratiu que pressuposa la negació de qualsevol virtualitat democràtica. Tampoc és correcte pensar en un col·lapse del sistema, en un sistema democràtic tan minat que s’està desplomant sobre si mateix. La dada principal és que el sistema polític no està sent capaç de respondre a les demandes sorgides de la crisi socioeconòmica: el que falla és la banalització creixent de l’Estat social i democràtic de Dret, provocada pel neoliberalisme, el consens de Washington i algunes polítiques de la UE. Ara bé, aquesta inadequació del model constitucional és el resultat directe de la fractura social que incita a la recerca immediata de responsabilitats en el sistema polític en forma de respostes que no pot oferir.
Perquè el sistema entra en crisi particular en contacte amb aquestes dinàmiques perquè observava ja una àmplia fatiga de materials. La causa major d’això és la forma peculiar de vertebrar i desenvolupar un bipartidisme en què els grans partits han estat tàcitament d’acord en: A) Acceptar la radicalització del capitalisme i el seu resultat principal: la desigualtat. B) Practicar un moderantisme en els temes institucionals que suposava, en la pràctica, que en qüestions bàsiques -com la reforma constitucional- cada partit concedia dret de veto a l’altre.
Això es devia al fet que totes dues partien d’un supòsit essencial: el desenvolupament espanyol estava provocant l’auge de les capes mitjanes que, en allò polític, es definien pel centrisme, i només conquerint aquest vot es guanyaven eleccions. Aquesta dinàmica ha vingut marcant tot el discurs i el principal de la pràctica política sense que fos impugnada per la societat civil, els mitjans de comunicació ni els sindicats. Era possible, en tot cas, la disputa simbòlic-cultural o la referent a canvis en drets de contingut no econòmic -de vegades molt importants: pensem en els avenços en igualtat de gènere- i el desenvolupament d’estratègies que compatibilitzaven la tensió bipolar creixent amb aquesta pau interior en les matèries que reclamaven canvis. Per això recordarem els últims anys com a molt toscos però, alhora, buits de mesures enfortidores del treball enfront del capital, de reformes dinàmiques en el model d’Estat o d’obertura de la democràcia cap a la participació.
Aquest és el pitjor llegat del bipartidisme: la patrimonialització del poder, la mediocritat en els aparells partidaris, la colonització bipartidista de l’estructura de l’Estat, la renúncia al lideratge moral, admetent episodis continus de corrupció. I això és el que ara es critica. Es demana responsabilitat a uns actors polítics degradats, que van fer de l’elusió de la responsabilitat política la conseqüència principal de la seva forma d’actuar. Pot ser aquest canvi el resultat d’un mer acte de voluntat? No. Em fa l’efecte que moltes insurreccions, que moltes emergències, no estan disposades a escapar d’aquest terreny de joc. Per això, com a hipòtesi, sostindré:
- A) El sistema, per superar el seu bloqueig, s’adapta: està mutant per instal·lar-se millor davant els nous requeriments d’una fase marcada per la fractura social, el desencant institucional, la corrupció entesa com a violència simbòlica. Potser la fórmula més cridanera d’això és un desdoblament de les fórmules orgàniques dins de cada bloc tradicional esquerra-dreta. Perquè Podem i Ciutadans poden negar la virtualitat de la tradicional línia divisòria, però no aconseguiran que els ciutadans ho facin. Una altra cosa és que aquest desdoblament permeti una major flexibilitat en els pactes i, de manera positiva, faciliti redimir els grans partits dels seus majors vicis. Però igualment crec que, en el mig termini, les aliances s’estabilitzaran en les àrees conservadores-progressistes previsibles, amb independència, també, que el camp de l’esquerra serà més plural i, a part de Podem i PSOE, calgui comptar amb IU , Compromís, Chunta Aragonesista, IC, verds …
- B) El que canviarà és la cultura democràtica, és a dir, les pràctiques polítiques a les que s’atribueix un significat simbòlic susceptible de (re) organitzar la comprensió del present i l’elaboració d’estratègies de futur. Suposarà coses com: superar l’estabilitat restrictiva de les institucions com a gran valor del sistema, admetre la reforma constitucional com un factor d’integració social -encara que no un procés constituent indefinit i indeterminat-, compatibilitzar mecanismes de democràcia representativa i participativa, refundar les relacions entre les institucions i els diferents segments de la societat civil -no reduïda als empresaris-, introduir com a valors forts qüestions com la democràcia paritària i l’ecologisme, etc.
Al voltant d’aquests eixos, crec, es reorganitzarà la política. Perquè la fase de pura ideologització dels conflictes pot ofegar-se en la seva pròpia impotència.