Orentino Alonso
Funcionari Administració de l’Estat i Ex-Secretari General FSAP
Em convida el company Xavier Navarro a reflexionar sobre democràcia i crisi i les diverses situacions que sorgeixen en un context crític: resistència i tendències autoritàries, influència en les institucions i demandes ciutadanes. Quan ho va fer, a punt vaig estar de enviar-li el clip de Javier Krahe i la seva cançó “Ai Democràcia”, tota una tesi sobre la nostra i una reflexió genèrica molt endreçada, de la qual selecciono la següent frase com a preàmbul per a aquestes línies:”… pero en fin, ahí estas. Peor sería que te esfumaras…, como antiguamente”.
I anant a l’assumpte, el primer que m’agradaria assenyalar en aquesta tasca gens fàcil seria la importància de diferenciar, en parlar-ne, en repensar-la, les mirades estructurals de les conjunturals. Des de la primera diré que crec profundament en la democràcia que va formar (i segueix fent-ho) part essencial de l’imaginari emancipador modern de la nostra humanitat. És un d’aquests conceptes bàsics, inaprehensible, sempre viu i en transformació, que ha impulsat les millors pàgines de la nostra història. Una persona, un vot. Val el mateix el de la netejadora o el zelador que el del financer o la jutgessa del Suprem. I la sobirania radica en el poble, en la suma de tots aquests vots, sense que res ni ningú mani més que ells.
D’aquesta arquitectura, d’aquesta ficció política acordada va néixer el món modern occidental, d’aquest “contracte social” neixen les Constitucions, estructures políticosocials i les institucions tal com les coneixem. Òbviament els nostres parlaments, les nostres institucions, la nostra participació no són els mateixos que al segle XIX, ni tan sols els de fa uns anys perquè encara que utilitzem els mateixos noms estem davant d’un “contracte” viu, que canvia, que es transforma, que avui no és igual que ahir i inclús, si ens deixem, pot ser que sigui contrari. És en aquest dia a dia de fer democràcia, que institucionalment es fa amb lleis, reglaments i normes (en qualsevol àmbit, des de comunitats de veïns, sindicats, ajuntaments o associacions professionals), on es va modificant sense pausa la nostra convivència i la nostra societat. Una transformació constant, amb nous reptes cada dia i que, teòricament, resolem (o no) a través dels nostres representants electes (en cada àmbit) amb aquesta finalitat. Deleguem la nostra sobirania cadascun en qui creiem per a què ens representin i resolguin. I no deixa de correspondre amb un acte de fe, de confiança en unes persones (o en unes sigles) perquè resolguin en el nostre nom. Sorgeixen aquí, en aquest acte de delegació i de representació, alguns dels espais de millora i qualitat de la democràcia. I tenen a veure amb la condició humana, amb l’ètica (el mateix val un vot noble que un malvat, un que defensa l’interès social que el més egoista) i amb la diferència entre ser comptats o ser tinguts en compte. Qui garanteix que el més expert i format, que el més benintencionat votarà millor en relació a allò que a tots ens interessa més? Valen més els anhels i esperances d’uns que els d’altres? O les pors, temors, prejudicis i “mals menors” d’uns sobre altres en la recerca d’una millor quotidianitat, d’una vida millor? Sovint sento parlar de vot captiu i clientelisme, jo mateix ho faig servir. I pot ser així, però em sembla d’un cert reduccionisme i si és benintencionat, gairebé sempre, ve des d’una mirada prejudiciada o ideologitzada, ètica i per tant més reflexiva. La veritat és que les raons per les quals cada individu tria una o altra opció són complexes, el coneixement, la visió, els seus interessos personals o de classe, la seva religió i creences, les seves pors, els seus temors, allò que va fer l’anterior govern i el que va deixar de fer, els seus prejudicis (induïts mediàticament o no), cadascun farà les seves interpretacions i valoracions, però al final: una persona un vot. Unes regles de joc que potser no ens permetin aconseguir tots els nostres anhels reals. És cert, però també impedeixen d’altres molt oposats.
Parlem, en definitiva, d’espais o sistemes de convivència social de la “comunitat política” a la qual Aristòtil ja definia com a conjunt de ciutadans (dotats de raó i paraula) deliberant sobre el que és just i injust. Perquè ningú pot actuar creient que davant la vida quotidiana no hi ha unes opcions preferibles a d’altres o que determinades maldats (assassinats, esclavitud, tortura, explotació de menors …) depenen d’una forma de cultura o moral respectables. Es tracta de conviure entre diferents cosmovisions (gairebé tantes com individus, encara que davant de cada assumpte d’interès s’agrupin i homogenitzin les opcions) compartint el mateix espai comú perquè existeixen entre elles uns mínims comuns de justícia. Que ha de ser universal i no una aspiració sinó una exigència. Mínims que evolucionen amb la pròpia societat, el límit el podríem situar avui en els drets humans bàsics, justícia, educació, sanitat, medi ambient sa …
Dins d’aquest pluralisme moral convivent -que no ètic, perquè l’ètica implica un pas més enllà, reflexiu, d’aquest conjunt de mínims morals de justícia i parlem de sistemes de convivència, no de recerca de la felicitat- sorgeix com a inevitable el pacte, l’acord. I toco aquí un altre dels aspectes controvertits del tema en competició. El pacte, l’acord, això que ensenyen (o haurien d’ensenyar) als pàrvuls a l’escola és el primer que aprenem a la nostra vida (a risc de convertir-nos en asocials de no fer-ho), quan, com, perquè, què guanyem, què perdem (veient-lo no només des de la immediatesa o allò material). És la primera baula del “jo” al “nosaltres”, un punt que permet satisfer part de les necessitats dels diferents “jo” que componen aquest “nosaltres”.
No comparteixo aquest reduccionisme anti pacte, aquestes posicions principistes que passen per “això meu” o res, que rebutgen revisar les seves posicions a canvi que així ho facin també els altres. Mai vaig ser partidari de les dues ribes ni de defenses numantines “d’Occident”. Em semblen molt properes a les dels que culpen a la democràcia de tots els nostres mals, de la desigualtat, de la injustícia, de la corrupció, de la històrica separació entre governants i governats (que tant preocupava a Gramsci…) quan es donen sota qualsevol sistema social i, en bona mesura, són fruit de la pròpia condició humana. Condició humana que ha escrit infinites pàgines glorioses però no poques ominoses i que hem de tenir en compte, quan reflexionem sobre aquest tema, en doble sentit. La nostra com representats i la dels nostres representants. Donaria molt de sí aquest aspecte però simplement desitjo fer una acotació breu sobre exigència o laxitud segons es tracti (ells o jo/els nostres). I és així, és inevitable (crec) i per tant s’ha de tenir en compte quan parlem de mecanismes de millora i control, de permanència en llocs, de revocació… Sense confondre els problemes piramidals de les institucions, partits i sindicats amb el model convivencial/representatiu que impulsen. Encara que influeixin (i no poc) en la seva qualitat.
Seguint amb aquesta ràpida mirada estructural assenyalaria un aspecte d’importància essencial en aquesta ficció/contracte que hem anomenat democràcia, la sobirania de la qual rau en un poble (o conjunt de pobles), en una comunitat unida per vincles històrics, polítics i culturals, que no deixa de ser un conjunt d’individus que, malgrat els seus desacords, se saben units en un projecte pel diàleg i la deliberació per decidir conjuntament sobre el que cal posar-se d’acord i com fer-ho. I no hem de confondre aquest “poble”, al que tots invoquen i diuen representar (ho ha dit el poble, ho demana el poble, el poble ens dóna suport …) amb la massa, que podríem definir com un conjunt d’individus units entre sí per llaços febles (o no) que poden posar-se d’acord davant un fet puntual. Volàtil i emocional, afegiria. I, per tant, menys reflexiva, més manipulable i canviant d’un mes per l’altre. I assenyalo, intencionadament, aquesta diferenciació per lligar-ho amb el concepte gramscià “d’hegemonia” per a qualsevol projecte de transformació social que es preï. Important és portar-lo al poder, però més important és el seu arrelament i com s’entén i s’accepta socialment. Concepte que podríem estendre a una institució, un partit o un sindicat quan pretenem la seva transformació. La idea, el projecte, s’ha de convertir en “hegemònic” per ser transformador. I aquesta hegemonia mai és fruit de la improvisació, ni madura d’un dia per l’altre. Pot recolzar-se en les “emocions” d’una manera ètica (no utilitarista) però la gestió d’aquestes és una cosa que considero molt important, evitant populismes o seguidismes contraproduents per tal de no enfrontar-s’hi o utilitzant-les per això que s’ha donat a anomenar “presa de mesures en calent” que solen ser de mirada miop i a curt termini. Quan no s’utilitzen per a l’adopció de normes restrictives.
No vull acabar aquesta part sense fer una breu referència a un altre aspecte fonamental de la democràcia i el seu enriquiment. Cal aprofundir en el que podríem anomenar “ètica del diàleg”. Qualsevol decisió política, qualsevol norma, qualsevol reglament contempla visions i conseqüències diferents per als afectats, on conviuen diferents visions morals de màxims. Es tracta d’una recerca constant (en la mesura que és possible) dels mínims comuns acceptables per a la majoria, impulsant mecanismes de simetria efectius, de discriminació positiva (de ser necessari), donant suport a les bones condicions de diàleg entre les parts i la comprensió de les dificultats objectives i les respostes possibles. I partir de la base que tot fruit humà és revisable, o més encara, necessàriament revisable perquè mai és igual ni té els mateixos efectes que ahir. És, per una altra banda, la contrapartida exigible (més fàcil avui amb l’evolució de les noves tecnologies) als “representants” que recullen la sobirania cedida pels “representats”/ciutadans amb la seva elecció. I bé seria que la ciutadania, a cada àmbit, a poc a poc, anés exigint als candidats a representants la incorporació de protocols “d’ètica del diàleg” que es comprometessin a complir durant els seus mandats. En tots els àmbits i nivells, com una gestió obligada més, impulsant la participació enfront de l’apatia en barris, partits, sindicats, associacions …., més enllà dels institucionals. Una recerca del representant mirall que, com a ficció, valgués per articular un objectiu. Però, al mateix temps, hauríem de preguntar-nos, i si no governen els polítics qui ho farien? Els militars, els tecnòcrates, les multinacionals, l’FMI ¿ens és igual ?.
Fins aquí he procurat buscar arguments (des de la mirada estructural) d’aval a la grandesa del concepte en la història de la humanitat, però aquesta història no cessa i ens ensenya, una vegada rere l’altra, que res és immutable i el lligo amb el paràgraf anterior perquè molta gent pensa que el sistema, la democràcia occidental ha tocat fons i ja no és una eina emancipativa si no el contrari, una farsa adormidora. Que el triomf d’un model globalitzat de mercat financer desregularitzat ha escombrat sense contemplacions les opcions de les polítiques nacionals i dels estats, que s’han sotmès a un model de maximització de beneficis sense regles ni fronteres ni opositors, el mercat com a única o principal força reguladora de les nostres vides, de la nostra quotidianitat. I que la capacitat dels pobles per decidir ha estat furtada amb la seva sobirania. No escassegen els exemples aquí o allà per pensar-ho així. En el nostre país l’última modificació constitucional, a comanda expressa de la Troica, és la millor mostra. La negociació (sic) europea del Tractat de Lliure Comerç amb els EUA sense que els propis parlamentaris puguin tenir coneixement d’aquesta assenyala una deriva més que perillosa per al que hauria de ser una bona governança. Sobren raons per pensar, després de la crisi econòmica financera del 2008, que la maximització de beneficis del capital – ja no dic del mercat, perquè hi ha mercats i mercats. Pensem només en la diferència existent entre economia productiva, que crea ocupació i béns i serveis i economia especulativa financera, la reina, el creixement anual de la qual és de gairebé tres dígits i la primera amb prou feines supera el 5% mundial a dia d’avui- s’ha enfrontat obertament (es veu clar a Europa) als Estats i les seves sobiranies, a les regles de joc democràtiques i als models socials existents que són obstacle a aquesta màxima del benefici il·limitat. En el nostre país, a Portugal, a Grècia la transformació de la societat perquè els drets passessin a ser privilegis (ocupació, sanitat, educació, justícia, habitatge, assistència …) va ser i és tasca contra aquest poble sobirà, que veu impotent el seu desnonament i la seva depauperació a costa de salvatges salvaments de bancs o entitats financeres. Un conflicte brutal que ha provocat forts moviments socials i desconfiança i desesperança de la política i les institucions en el seu conjunt. No se salven els sindicats, com no!, és necessari el seu desmantellament per aplanar el camí a aquest model de maximització i privilegis del que he parlat i que es va començar a gestar en temps de Reagan i Tatcher.
I des d’aquesta mirada conjuntural hem de fer-nos la pregunta, totes aquestes circumstàncies, aquesta mundialització de l’economia, aquesta inoperància/inutilitat dels Estats sobirans (i de les supraestructures més progressistes) dissol la nostra capacitat per a l’organització i l’acció política? Jo crec que no i coincideixo amb Pablo Iglesias quan diu que avui la disputa per la democràcia com a concepte, com a forma d’organització del poder ha de ser l’eix de la nostra ruptura. Crec que és possible donar-li volta a aquest conflicte. La potència conceptual de la democràcia és tal que, curiosament, fins als més retrògrads s’emparen en ella i intenten amoldar-la al seu discurs. És difícil que avui (universalment) es reclami antidemòcrata i, malgrat les adulteracions i el grapeig indecent del terme, segueix indissociablement unit, per a milers de milions d’individus, als drets socials i civils. I d’uns drets socials i civils creixents en qualitat i en quantitat (encara) perquè com repeteixo una i altra vegada no hi ha res definitiu,ni absolut i cristal·litzat d’una vegada per sempre. I el concepte que invoquem es nodreix, dia a dia, de les mil i una lluites dels ciutadans del món pels seus drets més essencials. I per això sóc optimista, tot i que no perdi de vista la ingent tasca pendent. Els reptes globals són avui molt complexos (i sovint molt desconeguts, obviem la seva incidència real en les nostres vides), no només influeixen en la nostra quotidianitat factors perversos (anem a anomenar-los així), també ho fan els reptes d’altres, països en emergència que competeixen amb major presència cada dia, tensions per les primacies dels blocs i guerres de divises i matèries primeres, però de la mateixa manera que crec que més aviat que tard hi haurà un nou model de divises patró també hi haurà una regulació (encara que sigui mínima) d’aquesta economia financera salvatge que amenaça la pròpia destrucció del sistema i la pròpia humanitat. En aquesta tasca considero imprescindible canviar els paràmetres internacionals a l’ús fins ara, la recerca de paràmetres més eficients per mesurar la bona salut social davant paràmetres tan maniqueus com el PIB o el creixement econòmic. Cal guanyar la batalla de “l’hegemonia” conceptual i avui disposem de millors eines que ahir.
En definitiva, crec que la democràcia ens fa més lliures. Si la practiquem i la defensem la fem créixer. Per a mi, malgrat tot, segueix sent vàlida aquesta vetusta màxima que és la menys dolenta de les formes conegudes de govern. I jo li afegiria: i pot ser la més bona, depèn en bona part de nosaltres. Tota aquesta llarga reflexió podríem relacionar-la amb la resposta que el racionalista Baruch Spinoza donava a un dels seus deixebles quan (s. XVII) li preguntava si existia el lliure albir, si creia que l’individu no estava regit, des del seu naixement, per la predestinació divina (pel destí diríem avui). Lliure albir i democràcia, conceptes inaprensibles, però tan desitjats. Spinoza li va contestar que sí, que per descomptat que existia, però que eren necessàries una sèrie de condicions inexcusables perquè l’individu fos capaç d’exercir-lo i cita, entre altres, la bona capacitat de comprensió i la capacitació de l’individu, que disposi de temps per a la reflexió i poder discernir entre les múltiples informacions i conceptes que rep, quins són falsos i quins veritats, que no estigui apressat per aconseguir la subsistència …, en aquestes condicions sí. Busquem les condicions, doncs.