CRISI I DEMOCRÀCIA: EL NEOLIBERALISME O LA VIDA

diversity-686339_640

 

Montse Delgado

Secretària de Formació i Cultura de CCOO Catalunya

 

 

 

Portem ja més de set anys d’una crisi que no s’està acabant, entre d’altres coses, perquè no és cert que el curs de la crisi que estem vivint sigui “natural”. Molts governs, alguns organismes internacionals i altres membres de l’exclusiu club al qual podem suposar que tots ells pertanyen l’estan alimentant artificialment.

Per posar un exemple proper, recentment podíem sentir un prestigiós ministre d’economia afirmant que segons ell ja no hi ha crisi i estem creixent, i que per això cal mantenir les mateixes polítiques d’austeritat que havien aplicat abans degut a què hi havia crisi i no creixíem. A mesura que acumulem anys acostuma a minvar la capacitat de sorprendre’ns, però la part bona de viure en aquesta època és que alguns dels nostres coetanis continuen aconseguint fer esclatar de sobte la nostra estupefacció, tinguem l’edat que tinguem.

Aquesta crisi impostada està deixant uns enormes saldos, no només econòmics, a favor de les elits econòmiques. Les polítiques i mesures que aconsegueixen imposar gràcies al clima de por i resignació que generen, els estan permetent transitar cap a una nova fase del capitalisme que trenca amb tots els equilibris en què es basava el funcionament del món.

Els darrers temps s’han publicat diversos estudis i articles al voltant dels múltiples efectes que la crisi està tenint. Un de molt recomanable es titula “Democracia y crisis econòmica en un mundo global”, d’Antoni Jesús Aguiló Bonet, i analitza amb detall i lucidesa com ha funcionat i per a què els serveix la seva crisi.

Es constata com les elits econòmiques han segrestat la sobirania i ho han fet usant els mecanismes de la pròpia democràcia, utilitzant-la contra si mateixa. Aconsegueixen així instaurar democràcies de molt baix nivell, on la participació es redueix pràcticament a votar un cop cada quatre anys i es converteix en un simple procediment per a l’alternança de les elits organitzades en partits, que utilitzen el poder polític per defensar els seus interessos i no els interessos col·lectius de la ciutadania que ha votat (però a qui després no representen).

Simultàniament, es transfereix sobirania a actors polítics i econòmics no electes, darrere dels quals hi ha els propis mercats financers.

S’instaura així una enorme distància entre governants i ciutadania, generant desinterès per la participació en les qüestions polítiques, i que provoca la desvinculació dels ciutadans d’allò públic i col·lectiu. L’apatia i el conformisme social es valoren positivament, l’interès s’orienta cap a allò privat i particular i el projecte ideològic i polític que s’implanta consisteix en la manca d’ideologia i la despolitització.

En definitiva, el neoliberalisme aconsegueix anar imposant de manera generalitzada el seu marc conceptual, la seva anàlisi de causes i efectes i les seves solucions no només a nivell econòmic, sinó també pel que fa a la participació en la cosa pública i el marc de drets i llibertats en què aquesta participació s’ha de produir.

Aquest enorme saldo de guanys té com a contrapartida uns costos dels que sospitosament les elits i els seus governs no ens en volen parlar, uns costos inassumibles que precisament per ser-ho estan generant el substrat necessari per propiciar un canvi.

El marc social i polític neoliberal sustenta una economia que ha esdevingut voraçment extractiva, passant per sobre de qualsevol cosa, inclús dels drets humans i la sostenibilitat de la pròpia vida.  El cost ecològic que requereix el funcionament d’aquest sistema no és assumible, el seu cost en patiment humà és insuportable.

Les contrapartides del benefici de l’elit extractiva ens deshumanitzen, ens situen en l’animalitat més brutal i són incompatibles amb la vida.

En aquestes circumstàncies, els que vivim en aquesta riba del món estem començant a entendre que el major risc que correm és no fer-hi res. La incapacitat de la democràcia liberal per eliminar les desigualtats i opressions que genera ens ha portat a una situació d’inestabilitat crítica, i són precisament les enormes desigualtats i injustícies que el sistema necessita mantenir per poder funcionar les que estan propiciant la reacció ciutadana.

Els moviments ciutadans ens donen algunes pistes sobre els elements que ens han de servir per aconseguir un canvi polític i social imprescindible, per redreçar el rumb cap a una democràcia real, que resulti útil per al bé comú. Els eixos fonamentals passen per la participació, la transparència i els valors.

D’una banda, és necessari disposar d’un discurs ideològic ben articulat per disputar la primacia del paradigma conceptual al neoliberalisme i apoderar (“empoderar”) la gent, ser conscients que és a les nostres mans fer que les coses passin, passar de l’actitud d’esperar que les coses succeeixin a fer quelcom per tal que succeeixin.

Cal retornar la sobirania a les ciutadanes i ciutadans. Per aprofundir la qualitat de la democràcia, s’han d’apropar els representats i els representants. Això vol dir fer possible formes de participació més directa, més freqüent, en diferents àmbits i nivells, per diverses vies. D’altra banda, sobirania implica també tenir capacitat de controlar i demanar comptes de la gestió de qui exerceix funcions de representació. S’ha de reforçar la transparència i els mecanismes de responsabilitat i rendició de comptes davant la ciutadania (incompatibilitats, revocacions…).

Per últim i més important, hem de substituir els valors de mercat per valors ètics i humans. La Dolors Comas ens regalava recentment una frase profundament lluminosa: “hi ha un conflicte entre capital i democràcia, entre capital i treball, entre capital i vida. Cal, doncs, començar per posar les persones i la vida al centre de totes les actuacions, al capdavant dels principis que orienten les nostres decisions individuals i col·lectives”.